Conèixer Catalunya

SANT SERNI DEL CINT. L’ESPUNYOLA. EL BERGUÈDA JUSSÀ.

2012-01-28T01:42:00.001+01:00

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens assentaven al mur de tancament de poca alçada que clou l'antic cementiri de l’església de Sant Sadurní - Serni - del Cint; intentarem fer la foto ‘clàssica ‘

des del pedró fins al campanar literalment enclastat a la paret de la que fou rectoria, observem en les lloses que formen el mur de tancament dos fragments d'unes peces pètries amb unes inscripcions incises. El nou fossar se’ns fa visible al fons, quan fem un tomb al voltant dels edificis.

La parroquià apareix esmentada al segle X, i mantingué aquesta categoria durant tota l’edat mitjana.

De la primitiva construcció romànica, es conserven alguns fragments en els murs de ponent, en part dels de tramuntana , i els de migdia.

El lloc fou un dels primers en ser repoblats a la Vall de Lord, per iniciativa del comte Guifré el Pilós, entre els anys 872 i 878.

L’any 920 el prevere Sciendiscle, que regia la parròquia del Cint, va ser nomenat abat del monestir de Sant Llorenç de Morunys.

L’església la trobem esmentada en les actes de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell i més tard en la visita al deganat de la Vall de Lord de l’any 1312.

En els temps de màxim esplendor, va tenir com a sufragànies les esglésies de la Mare de Déu dels Torrents i la dels Sants Metges.

Al segle XVII es refà la rectoria, i fins al segle XVIII es duen a terme les ampliacions i modificacions – visibles a la part posterior del temple – que li donaran l’aspecte actual.

El topònim Cint, del llatí cĭnctu, ‘cenyit’. clarament descriptiu, fa referència al fort desnivell que cal superar per accedir als anomenats cingles del Cint. Ho comprovàvem quan ens calia ascendir-los, en el camí a Sant Quintí de Taravil, al Berguedà sobirà.

SANT DOMÈNEC DE BALAGUER. LA NOGUERA

2012-01-27T03:04:00.000+01:00

Rebia unes meravelloses imatges del Convent de Sant Domènec de Balaguer, que m’enviaven la Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez.

L’antic monestir es troba situat al costat del pont de Sant Miquel sobre el riu Segre, a l’inici del carrer Urgell, davant de l’església, en una petita plaça s’aixeca una bonica creu de terme poligonal d’estil gòtic ; feta amb pedra amb graons de planta hexagonal sobre els quals s’alça el fust o arbre coronat per un nus o llantera que sustenta una creu de pedra tallada. La creu està molt esculpida, amb una sèrie de figures humanes relacionades amb la vida de Jesús i és coronada per la imatge de Jesús a la creu.

El Convent de Sant Domènec, fou declarat monument historicoartístic l’any 1.966.

L’edifici va ésser començat l’any 1.323 quan el comte-rei Jaume II pogué obtenir la llicència del papa Joan XXII.

Després de la guerra del 1.413 el convent quedà fet un munt de runes. Amb l’auxili dels monarques foren restaurats el convent i l’església. Guerres successives , en major escala però, la Guerra de Successió en que van desaparèixer - només per ‘dessolar la terra ‘ dues capelles i l’antiga façana gòtica, que fou reemplaçada per una senzilla paret arrebossada, amb un portal del renaixement acabat en un frontó triangular amb un nínxol al mig. Deixaríem també a Sant Domènec un rastre de destrucció, l’anomenada Guerra de la Independència amb els francesos, la dels Set anys, i la Guerra Civil.

El segle XIX fou un període en la qual el monestir anà d’unes mans a unes altres fins que els franciscans l’ocuparen definitivament. Així fou casa de beneficència (1.849), casa de missions sota els jesuïtes (1.853), hospital (1.868) després de l’expulsió dels jesuïtes, caserna militar (1.872) i monestir franciscà des del 12 d’octubre de 1.881.

Dins el conjunt destaca l’església d’estil gòtic català, amb delicats detalls dels segles XV i XVI, com els finestrals flamígers, les nervadures, i el ben travat rosetó o clau, que tanca les arestes o dovelles de l’absis, que retratava el Josep Salvany Blanch l’any 1.913.

L’actual claustre, que acostumava a estar obert tot el dia, resta ara habitualment tancat per ‘problemes estructurals’ ; es recolza en arcs i columnes ogivals, damunt d’una base de pedra picada d’un metre d’alçària. Les columnes simples, molt allargades, sostenen arcs apuntats amb un calat trilobulat. Aquest claustre, format per quatre galeries, pot ésser qualificat de quadrat (30 x 31 metres), amb una amplada de galeries aproximada de més de 3 metres i mig. Fou construït en el segle XV i és bastant semblant al de Sant Francesc de Mallorca.

L’església només es troba oberta en les hores de culte, i això ens privava d’observar – com volíem - l’obert i bon tall de les tres finestres ogivals que donen claror al temple, obertes en les tres llunetes del mig, i el perfil delicat dels calats i les filigranes de la columna central que els sosté. La seva planta és d’una nau amb capelles laterals i l’absis de set cares, les tres del centre amb allargats finestrals.

Des de la capital de la Noguera, i de l’antic i honrat Comtat d’Urgell, mitjançant la intercessió de Sant Domènec, aixequem una vegada més la nostra pregaria; Senyor, allibera el teu poble !

LES LAPIDES DE VALLSANTA. GUIMERÀ. L’ URGELL. LLEIDA

2012-01-26T11:45:00.000+01:00

Quan fas camí per la Vall del corb des del trencall que connecta la C-14 amb la carretera L-241, et topes amb la visió – avui quasi fantasmagòrica de Vallsanta - ; en el temps d’esplendor http://www.guimera.info/conjunthistoric/vallsanta/origens.htm els edificis arribàvem fins al mateix coster, la comunicació aleshores es feia possiblement per la vora del Corb.

A plogut molt d’aleshores ençà, i malgrat l’espectral aparença d’aquest runam històric, ens cal donar gràcies a l’acció decidida dels veïns de Guimerà per salvar aquestes restes.
http://www.valldelcorb.info/blogs/joanduch/?p=6

El premi a la perseverança arribava amb la participació de professionals de l’arqueologia que anàvem desvetllant els ‘tresors’ que amagava aquest cenobi.
http://calaix.gencat.cat/handle/10687/9454?show=full

Tenia ocasió d’admirar algunes lapides a l’edifici de la Cort del Batlle, a la Plaça Major de Guimerà, a la seu del Museu i l’Oficina de Turisme d’aquesta Vila medieval.

Guimerà és sempre una descoberta, fins i tot per als que tenim el goig de visitar-la sovint.
Veniu-hi el proper cap de setmana, perquè ajornar-ho més ?

http://www.guimera.info/museu/horaris.htm

FONTS DE LLÍVIA (LA CERDANYA JUSSANA)

2012-01-26T06:17:00.000+01:00

Llívia és una població de Catalunya dins l'Estat francès, que quedava configurat pel Tractat dels Pirineus entre França i Espanya. El terme de Llívia és separat del de Puigcerdà, en el punt més proper entre ambdós, per només 1,8 quilometres. Després de visitar d’Iravals i Sedret, ens vam arribar fins a Llívia a conèixer les seves fonts.

Pel que fa al topònim, Livia en la documentació antiga (Segle IX), probablement deriva de l’antropònim llatí LIBIA; com en el cas de Súria al Bages es defensa també un origen àrab [ Líbia (en àrab ليبيا, Lībiyā) ]

Dins el terme de Llívia hi ha dues fonts famoses: una d'aigües sulfuroses. i l’altra d’aigües ferruginoses; la font del Ferro, a la confluència del torrent del Tudó amb la riera de les Valls o de Targasona, i la font del Sofre a la valleta d'Estaüja, totes dues rere la carena del puig del Castell i del Tudó.

El dia era apropiat per caminar, feia un aire fresc, però agradable, la neu cobria les muntanyes, i al mateix temps lluïa el sol i ens animava amb la seva escalfor.

Des de l’aparcament de rere l’església van marxar en direcció al nord fins a trobar el camí que passa per davant de la pedrera. A la nostra dreta hi ha la muntanya on al cim hi ha l’emplaçament de les ruïnes del Castell (ara en reconstrucció).

Envoltant la pedrera arribem fins el collet de Rocacanals i davant nostre veiem el poble d’Estavar. Poc després de l’entrada de la pedrera hi ha unes escales de pedra a la dreta que condueixen a la font de Sofre. El seu raig és pobre però segurament també el seu conducte deu estar glaçat com el torrent que corre als seus peus. El seu gust i la seva olor a ous podrits en confirmaren que havíem aconseguit el nostre propòsit tan o més que el cartell que deia les particularitats i els seus beneficis per la salut.

Com teníem certa fam vam aprofitar-nos de les taules i bancs del lloc per fer un petit refrigeri ( a tots en arriben les retallades; de tan sentir-ne enraonar l’afecció fins comença a tenir efectes sobre l’esperit de la gent)

En acabar vam continuar la camí. Què malament es camina després de menjar, el cos manté una lluita en les cames. Al cap de poca estona veiem un canal al costat del camí i arribem a la vista del pont del Carrasut.

El pont de Carrasut és un exemple de la importància dels sistemes de reg a les terres de conreu. No és gaire antic, de finals del segle XIX més hi ha elements amb més antiguitat com són la paret, i l’arc que pertanyen a un antic aqüeducte. Aquest fou substituït aprofitant-ne aquest elements arquitectònics.

Ja només ens mancava una pujada entre pins, una mica costeruda i ombrívola per arribar a la font de Ferro. El seu sabor ens ho confirma immediatament malgrat solament sortia un pobre rajolinet.

Impressionava per la seva agresta situació i el proper barranc de roques retallades del seu llit. Banyant-se amb aquestes aigües el trencalòs tenyeix el seu plomatge blanc d’un color ataronjat característic.

I ja només el camí de retorn abans que el sol perdés la seva força i notéssim la fredor del vespre.

Fotografia; Rosa Planell Grau
Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur

L'HORA DE LA ISONA

2012-01-25T10:45:00.001+01:00

Ahir a l’hora de sopar arribava.

Ens ha tingut ocupats i preocupats, al mateix nivell que ho feien el Pere, la Júlia, i l’Oriol – per parlar de nets -, o la Montserrat i la Núria - per parlar de filles/mares -.

Ha vingut en el millor moment i ens porta – com tots els que neixen – un pa sota el brac, està fet d’un pasta molt antiga que es diu ‘esperança’, i que cal anar renovant de forma periòdica.

S’escriurà – quan aprengui a fer-ho – el seu ‘particular llibre de la vida’, nosaltres vetllarem fins on ens sigui possible, perquè no li manqui el paper i el llapis, i/o els estris que tecnològicament siguin més escaients.

Donem gràcies a Déu per la seva arribada.

SANTA MARIA DEL PEDREGAL. EL TALLADELL. TÀRREGA. L’URGELL. LLEIDA

2012-01-25T02:33:00.000+01:00

Anàvem en direcció a Tàrrega el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, ens havíem aturat a Talladell per retratar l’església parroquial dedicada a Sant Pere d’Alcàntara, i entre la boira a mig camí del Talladell a Tàrrega, a la dreta de la carretera veia un edifici que identificava com una capella, ermita i/o església – més per costum, que per veure’n algun tret singular - ; no trobàvem cap indicació - potser per la boira - i més tard aclariria que havíem estat al Santuari del Pedregal, on antigament hi hagué l'antiga abadia cistercenca de Santa Maria del Pedregal.

Constitueix un tret molt significatiu de la història del Talladell medieval, la fundació l’any 1176 de l’abadia cistercenca de Santa Maria del Pedregal per part de la família dels Anglesola. La primera comunitat que va fer-hi vida religiosa, foren 13 monges procedents del Monestir de Vallbona.

Durant el segle XIII va haver-hi nombroses donacions, la qual cosa va permetre el seu creixement i la construcció d'un alberg annex al monestir, amb la finalitat d'hostatjar els pelegrins, caminants i visitants que arribessin fins aquí. A pesar de les propietats i els béns (va rebre nombrosos privilegis de la Casa Reial i dels Cardona, entre d'altres), la comunitat no va ser mai gaire nombrosa. El segle XIII fou el de la seva màxima esplendor, mantingué però força vitalitat (una abadessa i 12 monges) fins al segle XIV, en que s’inicià la decadència.

L'any 1604, després d'una llarga i penosa davallada que es perllongà un segle ( l 'any 1589, el Pedregal havia acollit la comunitat de Vallsanta de Guimerà) , l'abat del Cister va ordenar que es fusionessin les cases del Pedregal i de Sant Hilari de Lleida.

Ara les monges emprendrien el camí de Lleida. El cert és que la marxa de les monges del Pedregal no deixà indiferents els targarins ni les seves autoritats. Van intentar deturar aquella marxa. Fins van oferir-los l'alternativa que les monges es traslladessin a viure a l'interior de la vila targarina, ja que així no haurien de marxar i estarien segures. Els van oferir un espai al carrer de Santa Anna, però no van poder impedir la partida de les monges cap a Lleida, lloc on, a propòsit, sabem que s'hi van sentir desplaçades i incòmodes, i per això l'any 1605 van escriure als paers de Tàrrega demanant-los llur protecció per tornar al Pedregal. No hi van tornar...

A poc a poc s'anà malmetent aquell monestir. A les acaballes del segle XVIII encara conservava dreta una part molt notable de la seva estructura. L'espoli fou una constant, fins al punt que l'any 1761 es van posar a subhasta les seves pedres.

La rubinada de Santa Tecla del 23 de setembre de 1874 s'endugué les quatre pedres que hi quedaven dempeus; curiosament no es documenten danys dins del nucli del Talladell, aigües amunt de l’Ondara, que s’emportarà el Monestir de Sant Agustí de Tàrrega.

És tradició local que les pedres del monestir i del claustre van servir per a refer les muralles de Tàrrega.

L’edifici actual es construí vers el 1875 , intentant malgrat les minses proporcions evocar les línies romàniques i gòtiques, que hom li suposa a l’antic monestir cistercenc del Pedregal.
A la portalada criden l'atenció del visitant les armes dels casals de Barcelona, Cardona i Anglesola, famílies que històricament foren generoses amb el monestir.

A l'interior , quasi de genolls - les petites finestres laterals son molt baixes, i sense angle per a poder-la retratar - veiem una imatge de la Mare de Déu , de pedra arenisca del país [ com Nostra Senyora del Claustre de Vallbona de les Monges], ens expliquen que té 180 centímetres d'alçada, d'estil gòtic (segle XIV, algú diu que del final del XIII),i que està feta d'una sola peça amb l'Infant assegut al seu braç.

L'ermita del Pedregal fou objecte d'una restauració l'any 1991.

Us deixem un enllaç als goigs de la Mare de Déu :
http://goigsdelignasi.jimdo.com/l-urgell/el-talladell/santa-maria-del-pedregal/

Us deixem un enllaç on podreu veure una imatge de la Verge.
http://www.lleidatur.com/Turisme/Visita/turisme-religios-lurgell--santuari-del-pedregal/46.aspx

Orfe de tota indicació és fàcil que passeu pel costat d’aquesta ermita sense adonar-vos-en.

SANT ANTONI DE COLLDARNAT, ‘L’OBLIDAT’. LAVANSA FORNÓLS. L’URGELL SOBIRÀ

2012-01-24T13:07:00.002+01:00

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur continuen fent via pel extens terme de la Vansa i Fórnols, a l' Urgell sobirà ; amb una extensió de 106 km2, té segons fonts municipals únicament 192 habitants de dret.

Retratava la Rosa la quasi enrunada església de Sant Antoni de Pàdua de Colldarnat , l’advocació ens la confirmava el Josep Sansalvador de l’ Arxiu Gavín, que ens afegeix : l'any 1979, quant la va fotografiar Josep Mª Gavín, ja estava sense culte i l'any 1996 quant la vaig fotografiar jo , continuava amb el mateix destí, era oberta, buida per dins, però encara amb el sostre sencer.

Cridava l’atenció del Miquel el fet evident que la capella ha servit en alguna ocasió com a corral, Sant Antoni de Pàdua de Colldarnat s’afegeix així a la llista de temples que podrien donar lloc a una denominació d’origen de qualitat com :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/sant-pere-de-marf-avui-de-les-gallines.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/11/sant-vicen-del-castell-de-llu-romnica.html
El camí de la salvació – fins i tot en l’àmbit econòmic – passa sens dubte per ‘posar en valor’ el nostre patrimoni històric.

El poble es troba situat prop del coll d'Arnat, d'aquí el seu nom, aquest coll separa les valls de Tost i Lavansa, a pocs kilòmetres de Montant de Tost i Torà de Tost.

A tocar del Coll, hi ha les restes d'un dolmen força bonic, orígens del lloc, pel que fa al nom del lloc ens diu el Josep Sansalvador ‘ intueixo que el topònim d'Arnat pot derivar de Coll d'Arques i que el lloc es va cristianitzar posteriorment amb la construcció de la capella’.

Afegim a la vostra consideració unes dades extretes de l’enciclopèdia Catalana :

Colldarnat
[coll d'Arnat]
arnat

[adob] Defecte que a voltes tenen les pells de xai, consistent en unes excavacions molt característiques produïdes per les arnes durant l'època d'emmagatzematge.

Des d’aquest indret on s’aixecava el poble es gaudeix d'unes vistes impressionants sobre la vall i el congost del riu Lavansa, les muntanyes nevades del Port del Compte i la serra del Cadí.
No trobàvem tampoc cap dada d’aquesta església, qualificada com Capella de Sant Antoni, de ben segur que existeix alguna monografia que documenta la història d’aquest nucli fins a la seva desaparició, i sou pregats de complementar aquesta minsa informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Us deixem un enllaç a ,l’excel•lent treball del Luis del Romero Renau :
http://www20.gencat.cat/docs/parcsnaturals/Home/Cadi%20Moixero/Coneix-nos/Centre%20de%20documentacio/Fons%20documental/Estudis/TREBALL%20PIRINEUS%20-%20Luis%20del%20Romero.pdf

PLANIFICACIO TERRITORIAL A ESPAIS RURALS EN CRISIS
LA SERRA DEL CADÍ AL PIRINEU CATALÀ
Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Agraïm la col•laboració del Josep Sansalvador de l’Arxiu Gavin.

SANTA MARIA DEL VILET. EL VILET. SANT MARTÍ DE RIUCORB. LA VALL DEL CORB. L’ URGELL. LLEIDA

2012-01-24T01:23:00.000+01:00

Feia molt de temps que el trencall al Vilet , que neix des de la carretera de Sant Martí de Riucorb al Coll de la Portella, semblava cridar-me, sempre però, les preses, l’hora inadequada,... ho havíem ajornat, en aquesta ocasió tornàvem de Belianes desprès d’un excel•lent dinar a ‘Cal Menut ‘ , i malgrat el dia rúfol i boirós vam decidir, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, arribar-nos-hi.

D’aquest bell indret ho trobareu quasi tot explicat a la pàgina : http://elvilet.com/ a la que suggeríem fa temps – i reiterem ara – que es faci càrrec si més no d’aquest poble, dins del projecte http://www.valldelcorb.info/ que persegueix ‘posar en valor’ tots i cadascun dels indrets d’aquestes valls.

Mentre recollia imatges del Vilet - pel nostre format únicament us en podem oferir una curta selecció - tenia consciència , com sovint succeeix, de no ser ‘just’ amb l’encant d’aquest Vilet.

Sem acut únicament per reparar aquesta ‘injustícia’, recomanar-vos :

A) Visitar la pàgina http://elvilet.com/
B) Visitar el Vilet

El termòmetre del vehicle marcava -0 graus quan balbes les mans acabàvem la nostra feina.

SANT SALVADOR ‘ NOU’ DE SÚRIA. BAGES

2012-01-23T01:53:00.000+01:00

Agafàvem la C-55 a la sortida de Manresa, ben aviat veia uns vehicles de la Policia Catalana, i observava un centenar de metres més endavant, un vehicle – aparentment privat – estacionat al costat de la via en el que hi havia un equip de radar, l’explicació és una reducció de la velocitat genèrica fins a 60 quilometres en un espai on em costa entendre’n la necessitat; superat aquest punt trobava un altre ‘control’ policial. La feina bàsica dels agents de qualsevol policia es la de garantir l’aplicació ‘justa’ de la llei; el manteniment a la xarxa d’aquests ‘punts negres’ em sembla qualsevol cosa menys justa.

La nostra destinació en aquesta ocasió era la Vila de Súria,on volíem visitar l’ermita ‘nova’ de Sant Salvador; la toponímia d’aquesta població bagenca és qualsevol cosa menys pacifica : d’origen àrab probablement de l'antic gentilici surià o sorià, ‘nadiu de Síria’ , o encara al-huràisa ‘ la guardia petita’, fins un origen preromà Súria: Blanc, que lliga amb l’explotació del salí. Nosaltres ens decantem per la primera opció, i entenem que aquesta tesis la reforcen altres noms de lloc propers com Cererols o Sererols ; topònim que deriva de la llengua àrab ; siràj “llumenera, torxa”, molt aplicable a les que eren enceses en aquestes talaies: en boques bilingües, la pronúncia andalusina siràc hauria estat metaanalitzada com a portadora del sufix despectiu –ÁC romànic, i permès una substitució per l’instrumental, que semblaria més lògic, *siráYRA, entès com a lloc on s’encenen torxes”

Agafàvem la carretera que comunica Súria amb Castelladral, i abans d’arribar dalt del pla, trobàvem a l’esquerra en el sentit de la marxa el trencall que en constant ascensió ens menarà fins al pla on s’aixeca la ‘nova’ capella de Sant Salvador, l’immoble sense cap tipologia concreta – originàriament l'any 1888 , era un edifici rectangular , que sense el campanar d’espadanya, no s’identificaria com un lloc de culte religiós - te unes mides de 12'5 metres de llarg per 6'25 d'ample.

Ens expliquen que es va fer al cim per què el Sr. Joan Garriga, del mas Garriga de Castelladral, volia veure-la des de la seva masia, a canvi es va fer càrrec de la factura de la fusta que es va esmerçar per a fer-la.

Sant Salvador Nou, va ser oberta al culte l'any 1888 i va ser construïda a causa del mal estat de l'antiga, per iniciativa de Mossen Jaume Soler.

En anys de molta sequera, es duia la figura del sant a l'església parroquial i si no plovia es portava la imatge de Sant Salvador en processó fins a Coaner.

A l'interior del temple – on no podíem accedir en aquesta ocasió - es guarda el cap d'un Sant Crist, de bona talla, que té una llarga i tristíssima història :

El juliol de 1835, en plena guerra carlina, els liberals van cremar l'ermita i van llençar la imatge del sant pendent avall. El cap va ser recuperat un any més tard per un caçador i es va refer la resta de la figura, a càrrec d'un particular.

El dia 24 de juliol de 1936 es va cremar l'ermita amb tot el seu contingut, encara que unes hores més tard la Sra. Concepció Oller, de can Gaudó, va pujar a l'ermita i va trobar el cap de Sant Salvador, el qual va guardar al llarg de la Guerra Civil, fins al 9 de juny de 1940 en que es va retornar la imatge.

Modernament se li han afegit altres elements com una creu lluminosa, unes taules i seients en forma de bolet i un porxo davant la porta principal Al camí tradicional que puja a Sant Salvador, dit del Calvari, hi ha un Via Crucis que es va beneir l'any 1953.

En un inventari de 1892 es parla de que en els darrers anys s'havia daurat el retaule, que allotjava tres imatges, totes noves.

L'any 1919 va caure un llamp que va destrossar la façana de la nova ermita. Es va reconstruir i afegir una sagristia, un parallamps i un pou. Les obres es van inaugurar l'any 1921.

El dia 24 de juliol de 1936 es va cremar l'ermita amb tot el seu contingut.

El Via Crucis que hi ha a la falda de la muntanya va ser ideat per Josep Graells i Circuns i el mestre picapedrer va ser el Sr. Badia, pare de l'actual propietari de cal Gaudó. Es va beneir l'any 1953.

L'autor de la lletra dels goigs i himnes és Mossen Antoni Malats, vicari de Súria entre 1923 i 1927 . Ens agradaria afegir-los a la nostra crònica, i us agrairem molt la seva tramesa a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com

L'any 1957, aquesta ermita com la resta de les esglésies de Súria es va incorporar des del bisbat de Vic al de Solsona.

CEMENTIRI MODERNISTA D’OLIUS. EL SOLSONÈS

2012-01-22T17:20:00.000+01:00

Ens l’havíem trobat tancat la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, en ocasió d’una visita que fèiem a Sant Esteve d'Olius i la seva magnifica cripta; el Josep Antoni Uriz, ens n’envia ara unes imatges. Sense pretendre-ho el http://coneixercatalunya.blogspot.com/ ha creat un lligam poderós entre tots els que hem tingut el goig de caminar junts, i per això ens encanta afegir les nostres experiències a les :

HISTORIES, RELATS DE SORTIDES , PROPOSTES D’EXCURSIONS, ... QUE FAN REFERÈNCIA ÚNICAMENT I EXCLUSIVA A CATALUNYA I/O ALS TERRITORIS DE PARLA CATALANA.

D’aquest fossar se’n ha parlat molt i bé :

http://www.gaudiallgaudi.com/CCe05%20Olius.htm
http://modernistespuntcom.blogspot.com/2009/07/cementiri-moderniste-dolius.html
http://imatgesdesilenci.blogspot.com/2007/12/cementiri-dolius-solsons.html
http://olius.ddl.net/fotos/olius/poum/Cataleg_de_proteccions.pdf

A instancies de Mossèn Joan Serra Vilaró, Bernardí Martorell i Rius , va decidir aixecar en aquest indret, on s’entrellacen la simbologia de la vida – els arbres – i la mort – les pedres- , un fossar que esdevindrà amb el pas del temps, l’únic i excepcional testimoni del modernisme en aquest àmbit.

Algunes de les tombes estan excavades en les mateixes roques , això atorga a aquest indret – relativament recent en el temps – un aire d’intemporalitat que el fan de tot excepcional i únic.

Els veïns d'Olius des de la construcció d’aquest espai funerari, se l’han feu seu, i n’han sabut mantenir i conservar alhora, l’estil i la sobrietat original, evitant la introducció d’elements aliens al seu disseny.

El Josep antoni Uriz, visitava també l'església de Sant Esteve d'Olius d'estil romànic llombard de la segona meitat del segle XI, i la seva cripta.

BANYERES; LES RUNES DE SANT JOAN I SANT VICENS. LAVANSA I FÓRNOLS. L’ URGELL SOBIRÀ.

2012-01-22T00:08:00.000+01:00

Banyeres, és un indret deshabitat, anomenat històricament Sant Joan de Banyeres, pertanyent ak municipi de la Vansa i Fórnols, que amb una extensió 106,08 km², té 192 habitants de dret.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, havien vist en moltes ocasions quan arribaven al coll d’Adraén, un cartell que anunciava ; Banyeres. Impel•lits per la curiositat van decidir arribar-s’hi. Del pla del coll arrenca una pista de terra en força mal estat que ens portarà fins el coll de Creus i seguint-la un tros més avall arribàvem a uns plans on vam deixar aparcat el cotxe.

Proveïts amb les eines de caminar , van iniciar la ruta que al cap de una hora aproximadament els portava al poble de Banyeres. Abans d’arribar al coll , la Rosa va fotografiar una casa derruïda i en ser al poble totes les edificacions eren ruïnoses.

Un vell tractor estimbat i tres cotxes desballestats va ser la primera impressió que ens cridà l’atenció en arribar a les runes de les primeres cases del poble. El silenci imperava en tot el terme trencat de quan en quan per l’esquella d’alguna bestia que pasturava ..

Mes tard quan redactava aquesta crònica , la fotografia de l’església, al volum de Catalunya Romànica, em va fer adonar dels ràpids i terribles estralls, que el temps i l’abandó han fet en les edificacions.

La notícia més antiga de l’església de Banyeres és del 849, quan en el judici celebrat en presència del bisbe Beat d’Urgell i altres, l’abat Guisamon de Sant Andreu de Tresponts reconeix a favor de l’arxiprest Froilà la possessió de les esglésies de Santa Eulàlia i de Sant Joan a la vall de Lavansa.

La parròquia de Banieras apareix esmentada en l’ACCU. A la vall de Lavansa que es conegui, amb l’advocació de Sant Joan tan sols hi ha l’església de Banyeres, per tant és de suposar que es tracta de la mateixa església.

El topònim de Banneres o Banneires és esmentat en dos documents del 986 i el 1092, com pertanyent al comtat d’Urgell.

L’església depenia eclesiàsticament de la parroquial de Sant Martí d’Adraén.

És un edifici d’una sola nau, antigament coberta amb volta de canó, ara caiguda. L’absis és semicircular però els arbres, la vegetació i el runam, ens van impedir fer-ne cap foto.

De l’interior de la església, el que es manté en peu, conserva l’enguixat i decorat amb pintura de color blau. Moltes esglésies eren pintades de blau en el seu interior, en la creença que aquest color - representació del cel - li atorgaria protecció davant la presència del dimoni. Aquesta previsió va ser insuficient per salvar Banyeres i la seva església.

La porta d’arc de mig punt dovellat , s’obre a la façana de ponent on hi ha també un ull de bou, ambdós coses ens permeten suposar que es duguren a terme modificacions i reformes en el temple original. El campanar mig derruït era d’espadanya d’un sol ull. Al seu costat es veu el rodet de la campana.

L’aparell és de carreus irregulars i tot fa pensar cronològicament en una construcció tardana potser dins el segle XIII.

Colpits per la desolació, aclaparats per la contemplació de tanta ruïna i tristos davant l’abandó d’un altre trosset de Catalunya, iniciàvem el retorn; que llarga pot fer-se una hora quan estàs tristoi !!!!!

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

SANT JAUME DE LA MORA. GRANYANELLA. LA SEGARRA. LLEIDA

2012-01-21T13:06:00.001+01:00

Tornàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l‘Antonio Mora Vergés, de Guimerà, de la Vall del Corb, de l ’Urgell ,i des de Tàrrega capital d’aquesta Comarca, agafàvem el trencall al Talladell que neix quasi a la Plaça , en el nostre camí passaven prop de Santa Maria del Pedregal, de l’església parroquial dedicada ara a Sant Pere d’Alcàntara (Alcántara, 1499 - Arenas de San Pedro, 18 d'octubre de 1562), i sense advocació coneguda en la ‘Relació de parròquies visitades pel bisbe de Vic entre els anys 1330-1339’ que l’esmenta com ‘Església de Talladell’, ens urgia arribar a La Mora abans que s’esmorteís totalment la minsa llum que superava el coixí de boira.

Creuàvem el pont damunt l’Ondarà, i ens aturàvem davant l’església de Sant Jaume, construïda – segons les cròniques - al segle XII sota els canons romànics. L’edifici s’aixeca a la dreta de la carretera a l'entrada del petit nucli d’habitacles, advertim que l'antic fossar elevat fins al nivell del carrer proper, s’ha convertit en plaça, això ha comportat haver de tapiar la porta romànica original, orientada a migdia i desfer alguna estructura que permetia accedir fins al campanar – encara son visibles els restes de les escales superiors -, el temple molt reformat és d'una sola nau, coberta amb volta de canó, amb dues capelles laterals i capçada per un absis sobre alçat, que apareix parcialment tapat per una sagristà d'època moderna. La forma rectangular dels afegits, més enllà d’emprar un material de característiques semblants, ens confirma una addició posterior.

La porta d'accés és d'arc de mig punt amb grans dovelles i ornamentada amb una arquivolta. El campanar de cadireta de tres ulls – freqüent en moltes esglésies de la Segarra - , destaca per la seva desproporció.

Apareix esmentada en la ‘Relació de parròquies visitades pel bisbe de Vic entre els anys 1330-1339 ': http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/viewFile/171990/250675
.....
Sant Pere de la Curullada
Santa Maria de Fonolleres
Santa Maria de Granyadell a
Sant Jaume de la Mora
Església de Talladell
Sant Jaume ha estat objecte d’accions de restauració, que li han tornat la bellesa original per a uns malgrat l'obertura d'una nova porta, i per altres n’han desvirtuat la originalitat romànica.

Entre l’ inacció – i per tant l’absoluta ruïna a curt termini - , i la uniformització del romànic català. Ens decantem pel mal menor.

El 17-07-2005 escrivia a : http://relatsencatala.cat/relat/ciutats-de-refugi-mora/128236

Novament lupa i atlas per cercar aquells llocs, no només del nostre país, o de l'anomenada Península Ibèrica, sinó com veureu en molts altres llocs del món. Poblacions anomenades Mora, o en algun cas Mora de ... o La Mora .... I perquè aquesta recerca ?. Es tracta de comprovar si com és recull en el Deuteronomi 4,41 i 19,1 , en algun moment trobem llocs on era possible trobar refugi als autor d'un homicidi [ tot i que ho matisa, el qui ha mort algú involuntàriament, sense estar-hi enemistat ]

I, perquè Mora ?, doncs perquè etimològicament se'n deriven tot un seguit de mots, sobretot en llengua castellana [ morada,morador,...] que clarament ens refereixen a aquest concepte , com a lloc on es viu, i d'alguna manera on és te protecció [ encara avui, diem que la nostra casa, és el nostre castell, oi ?]. I pel que fa a la presència d'aquestes poblacions en el cas de la Península Ibèrica en trobem a: Província de Toledo, Província de Tarragona, a la Baixa Ribagorça , a Barcelona [ prop del Matagalls ], prop de Tàrrega , a l'Empordà; també a l'actual Portugal. A la resta del món en llocs tant dispars com : SUECIA, NIGERIA, MINNESOTA, ARGENTINA.

La Mora , situada en un espai central de la Vall d’Ondara possiblement ‘terra de ningú’ en alguns moments de la reconquesta, podria haver desenvolupat aquesta funció?.

Mentre la llum s’escolava, ens arribaríem encara fins a la torre-moli de Saportella; en la nostra filosofia el moment de retratar un objecte és quan el tens davant. Millor lògicament amb bona llum, però no deixem de fer-ho quan hi ha boira, plou, neva o fa vent.

EL SALÍ DE CAMBRILS. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

2012-01-21T02:54:00.000+01:00

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, a Cambrils, al terme municipal d’Òden, a la comarca del Solsonès Sobirà.

El topònim que comparteix amb un població de la costa tarragonina, no és pacífic, i més enllà del sentit etimològic ‘ lloc on s’arredossen les cabres’, hi ha qui defensa una evolució des del llatí camera ‘cambra’, fins al significat cambril [cambra elevada i accessible situada darrere un altar presidit per una imatge visible des de la nau principal que rep una especial veneració].

Del salí, ens expliquen que l’any 1963 va ser l’últim pel que fa a l’explotació de la sal; les raons cal buscar-les tant en una baixa demografia, com en els costos d’explotació i transport. Afegiré aquí l’especial interès del feixisme pel que fa a la despoblació del mon rural, i la forta demanda de ma obra, de sectors com el tèxtil, i/o la construcció, tant a les ribes del rius, Cardener, Llobregat, Ter,... a les terres planes del Vallès, Baix Llobregat,.. o a les comarquesde vora mar, Maresme, Barcelonès ,...

Les surgències de fonts d’aigua salada, sota el veïnat de Llinars, on neix la Ribera Salada – coneguda també com Riu Fred en aquest primer tram – van donar lloc des de l’edat mitjana a la producció de sal que s’ obtenia evaporant l’aigua.

A partir de 1780 l’activitat agafa més embranzida, i es documenta una explotació de caràcter quasi industrial, que aprofitant la complicada orografia de la zona, articularà un sistema que comença en unes grans basses, i des d’aquí mitjançant un sistema de canals de fusta, recs i reguerons, farà arribar l’aigua a les eres o bancals d’evaporació.

Les eres o bancals d’evaporació es construïen amb rajoles d’argila perquè l’aigua no s’hi filtrés, i s’omplien amb uns tres centímetres d’aigua salada. Es necessitaven tres dies de bon temps perquè s’evaporés l’aigua i, després, feien munts amb la sal i es posava en uns estenedors.

Avui tot plegat presenta un evident estat de degradació, que la catastròfica situació econòmica del Regne d’Espanya, complica un xic més. Existeix la voluntat de restaurar aquest Salí de Cambrils , i convertir-lo en un element d’interès per al turisme ‘cultural’ que podria esdevenir un dinamitzador d’aquesta zona. Des del Centre de Natura es fan visites guiades per difondre aquest espectacular indret.

SANTA LLÚCIA DE PUIGMAL. SANT JOAN DE LES ABADESSES. EL RIPOLLÈS

2012-01-20T15:00:00.000+01:00

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, ens envien unes magnifiques fotografies de Santa Llúcia de Puigmal i dels sèus entorn.

Aquí hi hagué el centre neuràlgic de la vil•la que l'any 913 ve esmentada amb el nom de Puyamalo en el document que marca els límits de la propietat de l'abadessa Emma en el moment de prendre possessió del Monestir de Sant Joan. Inicialment formava part de la diòcesi de Girona, però la seva primerenca subjecció a Ripoll (890), i després a Sant Joan de les Abadesses (abans del 1150), feren que passés al bisbat de Vic.

El 1165 el bisbe de Vic Pere de Redorta, consagrà una nova església que amb modificacions, reformes i restauracions és la que encara perdura; l’edificació extremadament senzilla està formada per una nau coberta amb volta de canó, acabada amb absis, al mur de migdia s'alça un singular campanar d'espadanya.

Al segle XV perdé la independència parroquial, i passà a sufragània de Sant Julià de Vallfogona; des de la fi del segle XIX ho és de Sant Joan de les Abadesses.

Els edificis que envoltaven l'església, i els que hi habitaven han desaparegut, com el terme autònom anomenat la Ribera de Sant Joan, que el 1863 es va refondre amb el de Sant Joan de les Abadesses.

Santa Llúcia ha estat objecte d’accions de restauració, que li han tornat la bellesa original per a uns; malgrat l'obertura d'una nova porta i l’emblanquina’t de l'interior, i per altres han desvirtuat la originalitat romànica.

Entre l’ inacció – i per tant l’absoluta ruïna a curt termini - , i la uniformització del romànic català. Ens decantem pel mal menor.

Santa Llúcia de Puigmal, retorna a la seva condició d’indret solitari, quan en marxar tomben el cap per darrera vegada; no massa lluny d’aquí a la font del Covilar, Joan Maragall i Gorina, escrigué l'agost de 1893, la famosa poesia ‘La vaca cega’. L’any 1960, en ocasió del centenari del seu naixement, es col•locà en aquell indret un monòlit amb el poema gravat:

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot, mentre pasturen

l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica

i recula afrontada… Però torna,

i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sense gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l’embanyada testa

amb un gran gesto tràgic: parpelleja

damunt les mortes nines, i se’n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil•lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall i Gorina.

EL PONT PINÓS DE BAGÀ, EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

2012-01-20T01:16:00.000+01:00

Rebia una magnifica crònica de la visita que feien a Bagà, la Rosa Planell Grau , i el Miquel Pujol Mur, d’aquesta Vila que sota el domini dels Pinós, rivalitzava a l’alta edat mitjana amb la ciutat de Berga.

Ens expliquen la història del pont medieval que ha rebut diferents noms al llarg de la seva història, que Mossèn Serra vilaró troba documentada per primera vegada l’any 1.335, aleshores se’l coneixia com pont del Molí, (Vilaró, 1989, vol II, p. 146), ens que diu que fou adobat ja que es descalçava, el 1355 s'havia enderrocat i el 1385 fou reparat. Aquest pont es trobava a sota del molí fariner, actual Baganense.

Els anys 1335, 1355, 1385 tenim notícies històriques d'adobs fets al pont del Molí.

En un document del 1342 (SERRA VILARÓ, 1930, vol II, p 146) es diu que s'estava fent el pont de Sant Esteve (XCIII-14)

Al 1499 adobs al "pont del camp de la vila".

El 1592, 1752, 1756 notícies d'una capella en algun cap del pont (SERRA VILARÓ, 1930, vol II, pp. 146; vol. III, pp. 72-73). La Mare de Déu del Pont era una imatge que hi havia a una fornícula del pont que hi ha al riu Bastareny (SERRA VILARÓ, 1930, vol. III, p. 313) i que Serra Vilaró va traslladar al Museu de Solsona però que no va documentar, motiu pel qual no sabem quina de les talles romàniques que hi ha a Solsona pot ser la del pont.

Així, al llarg dels segles , el pont que anomenem Pinós per aixecar-se en el període en que la població era seu de la cort de la Baronia, rebrà entre d’altres el noms següents : Pont del Camp de la Vila, o del Molí, o de l'Oratori, aquesta darrera accepció fonamentada per l’existència d’una talla romànica de la verge, que Serra Vilaró va traslladar al Museu Diocesà de Solsona a inicis del segle XX.

El pont Pinós sobre el Bastareny , és el de més envergadura dels que trobem al terme. El riu Bastareny, és un important afluent del Llobregat. Neix a 1077 metres a les fonts de l’Adou, també dites del Bastareny (terme municipal de Gisclareny, amb accés des de Bagà).

D’aquest magnífic pont medieval de dues arcades, que s’aixeca sobre el riu Bastareny, i que està situat a tocar de l'antic recinte emmurallat per sota de l'església de Sant Esteve, proporcionant l'accés al nucli des d'aquest vessant, trobem :

És construït amb carreus molt regulars de pedra a la base i que van perdent la regularitat en l'aparell a mesura que pugen les filades; els carreus dels arcs estan disposats a plec de llibre. Els dos arcs no són perfectament simètrics, essent l'aparell del més proper a la vila, més modern o reconstruït més tard que l'altre. A cada costat es recolza en el desnivell que forma el terreny en decreix cap a la llera del riu, mentre que al centre es recolza en un ample pilar de pedra que té forma triangular a banda i banda de la passarel•la del pont. Un d'aquests eixamplaments triangulars, el de la cara nord, alberga una capelleta en la que actualment hi ha una imatge d'una Dolorosa. El riu passa per sota d'un dels dos arcs, mentre que l'altre, el més proper a la vila, es troba sobre terreny ferm. Al costat d'aquest arc hi ha el desguàs de la fàbrica La Baganense i la de Ca l'Escriu, i es pot observar l'arrencada d'un possible tercer arc o ull del pont, visible des de l'hort del Capellà. Es tracta d'un pont refet en diferents èpoques, tal i com mostra el seu aparell. Té 22 metres de longitud total i 3 metres d'ample, una llum de l'arc sobre el riu de 8,5 metres i alçada des de l'aigua de 2,5 metres.

Ens queda feina a Bagà en qüestió de ponts : el de Terradelles, el de Patola o de Sant Joan de l’Avellanet, el del Riu Gréixer, el dels Soldats també sobre el riu Gréixer, el de l’estret de Malgrau,...

SANT RAMON NONAT D’ARTESA DE LLEIDA

2012-01-19T10:15:00.000+01:00

Rebia un e.mail de l’Enric Sánchez-Cid, en el que m’adjuntava unes fotografies de la Capella de Sant Ramon Nonat d’Artesa de Lleida; sorprèn la seva forma circular – més pròpia del primer romànic - quan la forma del cercle ens retornava als primers orígens, i recordàvem la figura del xaman, situat al centre de la rodona, obertes les mans amb els palmells mirant al cel, mentre invocava als esperits de la natura.

Es conserven un petit nombre d’edificis religiosos de forma circular.

A la llinda de pedra de la porta d’entrada a l’ermita hi ha la següent inscripció:

“ Capella de Sant Ramon Nonat, any 1777. Feta a expenses de Rosa Salas y Jove y de son pare Francisco Jove y Angles y dels seus”.

Ens expliquen que s’aixecava aquesta esglesiola com a mostra de l’agraïment d’aquesta família a Sant Ramon Nonat, per la intercessió favorable en les conseqüències d’ un accident ocorregut al camí ral, en el que intervenia un animal de tir. L’incident – tothom en va sortir sense danys - es recull en un vers dels goigs, de forma alhora tendra i fervorosa:

Fou Artesa afavorida
per una gràcia especial
quan una euga esfereïda
volcà vora el camí ral;
cap mal més en quedaria
i amb salut Rosa infantà

En el període 1936-1939 la Capella va patir greus desperfectes, i va desaparèixer la relíquia de Sant Ramon Nonat, que s’hi venerava. L’any 2.007 va ser retornada al Rector de l’església Parroquial de Sant Miquel , per la família d’un milícia que per salvar-la de la destrucció, se la va emportar amb risc de la seva vida. Així, miraculosament la parròquia i el poble van recuperar l’antiga i preuada relíquia de Sant Ramon Nonat.

Segons l’orde de la Mercè, es tracta d’una de les relíquies més importants que actualment es coneixen de sant Ramon Nonat, després que la petita relíquia venerada al santuari de Sant Ramon a la Segarra, fos robada l’any 2007 en vigílies de la seva festa per uns desconeguts, sense que fins ara hagi pogut ser recuperada.

http://goigsdelignasi.jimdo.com/el-segri%C3%A0/artesa-de-lleida/

Agraïm la bona tasca de l’Enric.

ESGLESIA DE SANT LLORENÇ DE MORUNYS. VALL DE LORD. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

2012-01-19T00:46:00.000+01:00

No ens sobtava a la a Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, l’absència no ja de boscos, sinó fins i tot d’arbres, quan arribàvem a la capital de la Vall de Lord;: ha passat molta aigua per sota dels ponts d’ençà que els àrabs anomenessin aquest indret com al-marum, o al-mac(c)rún, ‘lloc boscos’ en el primer cas, o ‘lloc ple de boscos’, en el segon. La nostra és una espècie més que depredadora destructiva, i en el cas particular de Sant Llorenç de Morunys, als abusos derivats de la derrota militar de 1.714, que va suposar la captivitat ‘manu militari’ de Catalunya, cal afegir-hi l’adhesió fins a les darreres conseqüències a la causa Carlina.

En aquesta ocasió volíem fer una visita detallada a la seva església parroquial, dedicada a Sant Llorenç; l’edifici d'estil inicialment romànic, ha patit al llarg dels segles les conseqüències derivades de la seva ubicació física – malgrat la pertinença ‘ formal’ dels espanyols a la religió catòlica, se’ls considera herètics, tota vegada que el seu és un Déu que practica l’exclusió, admet únicament la llengua castellana, i justifica tota mena d’excessos contra aquells que enraonen altres llengües; a la seva gloria van ser exterminats la major part dels pobles nadius de la que es coneix avui com Amèrica llatina - ; malgrat les accions vandàliques que ha patit, encara conserva una sèrie d'obres molt interessants, com un fragment de la pintura mural del segle XIV, el retaule gòtic, l'altar major barroc construït per l'escultor Joan Francesc Morató i la capella i altar xorigueresc de la Mare de Déu dels Colls, obra de Josep Pujol i els seus fills.

De la que fou església de l’antic monestir , al segle XI , en resta avui, un edifici majestuós, amb tres naus separades per pilars i tres absis. Està coberta amb volta de canó a la nau central i amb voltes d’aresta les laterals. L’absis del sud es va enderrocar amb la finalitat d’aixecar la capella de la Mare de Déu dels Colls.

Com a fotògrafs disposem d’un equip modest, que no ens permetria recollir – com cal – la magnificència de Sant Llorenç de Morunys. Per aquesta raó us deixem aquests enllaços :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/el-monestir-de-sant-llorenc-de-la-vall.html
http://www.monestirs.cat/monst/solso/so14moru.htm

MONESTIR DE SANT SEBASTIÀ DE SULL . SALDES. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

2012-01-18T02:52:00.003+01:00

Aquesta vegada la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur hem sortit a fer una volta , decidits a trobar les seves restes del Monestir de Sant Sebastià de Sull; només teníem aquesta informació :

SANT SEBASTIÀ DE SULL
IPA núm. 3589. CCAA 5863.
Medieval, Romànic IX Saldes
Saldes. Vall del riu Saldes. Sant Sebastià de Sull.

Agafàvem el trencall de la carretera de Saldes i abans d’arribar a aquesta població hem pres la cruïlla que porta per una pista de terra fins a Gresolet.

A les vistes del riu, on baixa la cristallina aigua entremig del gel enganxat a les pedres de la llera del riu, hi ha el pont que porta a Cal Ferrer i a Gresolet i uns metres abans s’inicia una altra pista que seguint el marge dret del riu de Saldes ens porta a veure primer les restes del Molí de Baix, Una construcció gran de pedra que havia de ser el molí al costat mateix del riu i unes construccions que ens fa pensar en un gran mas.

Tot els voltants la terra és gebrada, som a l’obaga del riu i el fang és també dur com si fos de pedra. Aproximadament a 2/4 de dotze , el calor i la claror, comencen a imposar-se.

Continuem per la pista i potser un quilòmetre després trobem les restes de l’església i monestir de Sant Sebastià de Sull. En algun lloc el trobem com ‘del Sull’, el topònim faria referència al caràcter feréstec, allunyat de la gent, del indret

Trobem del lloc : església de Sant Sebastià de Sull, a l'esquerra del riu de Saldes, entre el torrent de Lluria i la vall Pregona, antic monestir ja esmentat l'any 939 i cedit el 983 al monestir de Sant Llorenç prop Bagà pel comte de Cerdanya Oliba Cabreta..

Segons les cròniques antigues un prevere, dit Daniel, que havia estat rector de la parròquia de Saldes i havia patrocinat i construït la seva església, consagrada pel bisbe d’Urgell Guisad I l’any 857, es retirà potser sentint-se vell, i/o per “revelació divina” segons ens diu un document, a l’aiguabarreig dels rius Saldes i Gresolet establint-se amb una dona anomenada Honesta i altres servents.

En aquest lloc posaren en cultiu un ampli espai de vint jornals de terra i hi bastiren una església rodona dedicada a sant Sebastià i santa Maria. Possiblement fundessin un monestir amb comunitat de ambdós sexes.

Cap al segle XV s'esfondrà i fou reconstruït, cosa que en modificà l'esquema primitiu, que era de planta circular. Al principi del segle XVII consta que ja no s'hi celebrava culte. Al segle XIX hi fou construïda una casa, enmig de les ruïnes, però fou abandonada al començament del segle XX.

L'església fou objecte, durant la dècada dels setanta, de recerques i excavacions que han confirmat el caràcter preromànic d'aquest temple, del qual es veuen ara nombroses restes.

S’han excavat un total aprox. de 115 sepultures de diferents formats fossa simple, fossa doble amb cobertes de grans lloses. Altres són caixes o cistes amb parets de pedra de riera, sobreposades.

L’ hivern no és el temps més propici per voltar per les restes de l’antic monestir que ha sofert tot tipus de vandalisme, i l’abandó sistemàtic durant anys; marxem però, amb el desig de tornar-hi, per passejar per les restes de les pedres esfondrades que formaven les altives parets .

Fotografia. Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

SANT PERE DE MADRONA. EL SOLSONÈS

2012-01-17T03:38:00.000+01:00

El Josep Antoni Uriz ens envia unes magnifiques imatges de Sant Pere de Madrona; el topònim pot tenir relació amb la deessa Juno, que els romans anomenaven Matrona, i que es tenia per protectora de les dones casades. El nom en la parla corrent s’emprava per referir-se a les dones molt respectades.

L'església i les restes del Castell de Madrona els trobem situat dalt d’un turó 550 metres d’alçada, just damunt de l’actual població que conserva el mateix nom.

imatge des de la creu de terme , que ha estat recuperada al maig del 2011.

L'original, força degradada, és una obra del segle XV d'estil gòtic flamíger que desprès de la seva restauració serà exposada a l'església de Madrona.

El lloc s’esmenta en l'acta de la consagració de la catedral d'Urgell, el 839. Vers l’any 1.000 pertanyia entre d’altres al comte d'Urgell. El 1099, Gombau i la seva esposa, la comtessa Adelaida, van cedir aquesta parròquia a Santa Maria de Solsona, donació que es confirmà vers el 1102 pel comte d'Urgell Ermengol V, i la comtessa Maria Pérez Ansúrez, que fou especialment esplèndida a favor de l'Església de Solsona. El 1283 ho ratificarà encara Ermengol IX.

A llevant i sota mateix del castell, que és al cim de la roca, i aprofitant el terreny com es va poder, es va aixecar una de les esglésies romàniques més notables del Solsonès, encarant l'absis cap a l'est, no tan sols com a norma de l'època sinó també per raons d'estratègia defensiva.

L'absis, rodó, s'assenta damunt d'un podi de 3,20 m. d'alçada fet amb carreus en filades i que en la part que no hi ha roca (banda sud), és reforçat per quatre petits podis més construïts en pedres rústegues formant escala de 5, 40, 25 i 25 cm.

La decoració exterior consisteix en 8 columnes lleugerament embegudes 1 dos quarts de columna als punts d'unió amb la nau fetes amb mòduls de diferent alçada sense seguir les filades de carreus de la nau. A la part superior, entre columna hi columna hi ha dos arcs cecs damunt els quals hi ha una cornisa formada per dos tors separats per un escòcia.

A l'interior el presbiteri està a un nivell força superior que el terra de la resta de la nau docs a sota hi ha una cripta. Shi accedia per dues escales laterals avui desaparegudes.

L'absis té una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt adovellat.

La porta d'accés a l'església s'obre al frontis però està descentrada cap a la banda sud a causa d'una voluminosa punta de roca que sobresut a la banda exterior, amagant-lo en part.

La dita portalada és d'arc de mig punt adovellat i més baix a l'exterior que a l'interior, que també és de mig punt adovellat i independent de l'arc exterior a causa de la seva major alçada.

Damunt de la porta però desplaçada cap a l'esquerra respecte a la vertical d'aquesta, hi ha una finestra, geminada a l'exterior i d'arc de mig punt adovellat a l'interior. La columna que la migparteix no té base i amb forma de prisma quadrangular amb els angles bisellats. El capitell és trapezoidal amb la cara frontal treballada en dues formes arrodonides en degradació. Damunt d'aquest capitell la finestra es tanca mitjançant dos arcs de mig punt monolítics.

El conjunt de runes que el temps va degradant- s'han ensorrat completament l'antic castell de Madrona i la casa rectoral- amb la inacció còmplice dels que haurien de vetllar per la seva conservació, va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional mitjançant un decret publicat al BOE el 5 de maig de 1.949

EL POU DE GEL DE GUIMERÀ. L’ URGELL. LLEIDA

2012-01-16T10:40:00.001+01:00

La Vall del Corb treballa per ‘mantenir el seu espai ‘, per continuar existint com un indret curull d’història, reivindicant alhora el seu caràcter agrícola i l’altíssima qualitat dels seus productes.

En la línia de reafirmar-se com destinació turística d’interès cultural, s’està duent a terme un estudi per fer ‘ visible’ el pou de gel de Guimerà, situat al subsòl de la plaça Major, on es dibuixa en el seu empedrat actual, la boca rodona de tancament.

Les terres altes properes a la conurbació barcelonina , tenien en la producció de gel, una activitat econòmica complementaria a l’agricultura i la ramaderia que perdurava encara en les primeres dècades dels segle XX :

http://www.castelltersol.cat/fitxer/292/historia%20poues.pdf

http://www.perebascones.com/pousdeglac/inventari.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/els-pous-de-glac-testimonis-dun-temps.html

Per aquells que descobriu avui aquesta ‘ industria’ , us deixo un enllaç on podreu veure un esquema senzill i entenedor de com funcionava aquesta activitat econòmica.
http://www.xtec.es/~jgirabal/materialsgeolo/pousgel.pdf

Raons demogràfiques expliquen i justifiquen aquesta importància, que en una mesura molt menor , va fer-se present a les terres de ponent :

Així, a Guissona en tenien un a les afores; a Bellpuig estava enfront de la gran escalinata de l’església, junt a l’Ajuntament; el de Tàrrega al carrer del Pou del Gel, prop del castell; els dos de Lleida estaven localitzats a la falda superior de la Seu Vella ; sota la plaça Major, entre els aquells que estaven dins de població tenim : el de Verdú, el de Guimerà, i el de Cervera ; a Vallbona de les Monges hi ha restes de la volta a la plaça del monestir.
Al poble del Vilosell està soterrat prop de la muralla.

El d’Oliana està situat vora el riu de la Flor , als afores de la vila.

A Forés hi ha una partida que s’anomena “lo pou de la neu”, fora del poble.

El pou de Juneda, recuperat i restaurat, te 8 metres de diàmetre a la base i està situat al sud, prop del poble.

El pou d’Agramunt, era de propietat municipal i es troba “al tossal del convent”.

A Santa Coloma de Queralt hi ha un pou a les afores i dos més al santuari de Bell-Lloc.

Al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes està situat a l’altre costat de la carretera en direcció a Àger.

Els pous de la neu o del gel de les terres de Lleida són documentats majoritàriament entre els segles XVI al XVIII.

Retratàvem l’accés original al pou de Guimerà, i recuperàvem de l’arxiu fotogràfic, la Font del Pou, avui desapareguda.

Seguirem amb interès aquest tema, i us en donarem raó.

DOLMEN DE MOLERS. SALDES. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

2012-01-16T00:17:00.000+01:00

El dolmen es troba situat a uns 70 metres abans del trencall de Molers, tot seguint la carretera B-400 (de Guardiola de Berguedà a Gósol), en un camp de conreu a l'esquerra de la carretera.

El dolmen és una construcció de pedra semblant a una gran taula de pedra, pròpia del neolític. La paraula dolmen ve del bretó, i vol dir precisament "taula de pedra".

El dolmen de Molers, situat dins el terme municipal de Saldes, és un dels monuments megalítics més importants dels trobats dins la comarca del Berguedà.

Les restes i els materials trobats en les excavacions dutes a terme daten el dolmen cap a voltants del 1500 ac., dins de l’edat del bronze mitjà.

El dolmen es format per un gran túmul circular de 20 metres de diàmetre i 2,5 d'alt sobre el qual hi ha disposat una cambra pentagonal de 3,44 metres de llarg per 1,37 d'ample. Està cobert per una llosa de 2,52 metres de longitud, per 2,38 d'amplada i 0,62 de gruix mitjà, amb un pes estimar de 8,5 tones. No hi ha lloses de testera.

El monument megàlit fou excavat per primera vegada per mossèn Joan Serra Vilaró, en el decurs del estudi sistemàtic dels dolmens que aquest dugué durant la segona desena del segle XX.

Serra Vilaró troba una estructura oculta per una densa vegetació, amb la llosa de coberta partida i desplaçada, i en un pèssim estat de conservació, servint de suport d'un pal de telefonia de la companyia Telefònica. Es dugué a terme una primera excavació.

L'any 2002 la Societat d'Arqueologia del Berguedà va tornar a excavar i restaurar el dolmen sota la direcció de Josep Castany, Lídia Fàbregas i Josep Farguell

En l'excavació duta a terme per Serra Vilaró s'hi localitzaren restes humanes, un anell de bronze, dos ganivets de sílex i alguns fragments ceràmics, un d'ells era campaniforme pirinenc.

En la intervenció del any 2002, en la qual es va tornar a excavar la cambra i el túmul i es troben noves restes: una dena de collaret de mol•lusc, un collaret d'ambre, material de sílex i quarsites, alguns vasos de ceràmica, fragments de campaniforme pirinenc, carenats, nanses d'apèndix de botó, així com noves restes humanes.

Dels ossos i restes humanes trobades s'hi han trobat 166 peces dentàries que corresponen a uns vint individus, set dels quals foren infants. Les persones enterrades en el dolmen podrien ser residents de la zona o bé pastors i caçadors de pas.

De l’estudi de les peces dentàries s'ha extrapolat l'edat dels individus enterrats. Dels 7 infants : n'hi havien dos entre un any i mig a quatre. Un de tres a set, dos de vora els nou anys, un de 10 a 11 i un de 11 a 12 anys.

La resta eren individus adults que excepcionalment sobrepassaven els quaranta anys.

La dieta d'aquests era una dieta molt abrasiva que desgastava les dents prematurament. Moltes de les dents mostren bandes de detenció o alentiment del creixement, causades, probablement, per malalties o períodes de desnutrició.

La majoria d’aquestes peces es troben al Museu Diocesà de Solsona.

Llastimosament no hi ha cap senyalització en la carretera que indiqui la seva situació i les branques i els matolls que l’envolten dificulten trobar-lo malgrat la placa explicativa.

Veure’l de front amb el Pedraforca com corona és inenarrable.

Fotografia: Rosa Planell Grau

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur

EL PONT DE NAVARCLES. BAGES

2012-01-15T18:23:00.001+01:00

Li tenia ganes al per a mi, mal dit Pont Vell, tot i que no us farem malgastar tòner i/o tinta per a explicar-vos-ho una vegada més .

El topònim té ‘ marro’ per uns seria una derivació del topònim pre-romà Naba, amb el significat de conca; altres defensen que el nom vindria de la deformació del mot llatí lavacrum (safareig o bassa); Joan Coromines, recull encara que deriva del nom compost, ja català, Nau-barca ; Aquí com aigües avall a Sant Andreu hi devia haver un pas de barca; altrament Navarcles fou possiblement punt d’arribada dels rais i les barcasses que duien els troncs de fusta des dels boscos prepirinencs. No es pot excloure que procedeixi d’un antropònim.

S’explica d’aquest pont sobre el riu Llobregat que fou construït al final del segle XVIII on anteriorment hi havia un gual; en època romana a Navarcles hi havia un dels primers ponts que es troben documentats al Bages (l’any 950), tot i que poc després el pont va ser destruït (no se n’ha conservat cap rastre) i des d’aleshores fins que es va aixecar aquest Pont s’utilitzava un gual per passar el riu.

En aquest punt el riu té poca profunditat i és molt ample. Per això el pont és molt llarg: té una longitud de 121,75 m, amb un perfil d'esquena d'ase de corbes suaus i amb els pendents sensiblement desiguals. Està format per set arcs d'obertures desiguals. L'arc central és el més gran i té una obertura de 27,10 m. Tots els arcs són de mig punt excepte el central, que és rebaixat. Les voltes són de cadiratge. Els paraments són fets amb carreus formant fileres irregulars, amb algunes parts de pedra seca.

El paviment actual és fet amb llambordes a la part central. Els pilars centrals tenen el trencaaigües en punxa i, a l'espai superior, dos sortints de forma triangular on podien recular els vehicles.

La crònica històrica explica que l’any 1796 l'Ajuntament decidí impulsar la construcció d'un pont, que es va aixecar al lloc on hi havia el gual, citat per primera vegada l'any 978.

Es demanà llicència al bisbe de Vic i a l'abat de Sant Benet per treballar els dies de festa, es recolliren donatius i es féu una crida per treballar-hi de forma voluntària; a banda dels veïns de Navarcles, van contribuir en les obres els pobles de Mura, Talamanca i Rocafort, que es veien obligats a utilitzar-lo.

El finançament principal va venir però, de l'arrendament d'un hostal que es va construir per allotjar els traginers que venien de fora a comprar vi.

Cap al 1804, després de molts esforços, es deuria acabar. El pont connectava amb un ramal de la carretera de Vic que anava cap a Sant Benet de Bages i que ja existia a l'alta edat mitjana.

A mitjan segle XIX el pont es trobava en mal estat i no permetia el pas de carruatges ni de càrregues pesades. Pel que sembla, l'obra no s'havia fet preveient el pas de carros, ja que aleshores hi havia un predomini quasi total del transport a bast.

L'any 1877 s'acorda arranjar-lo i adequar-lo per al pas de carruatges.

Durant la Guerra Civil fou destruït pels republicans.

L’any 1946, es reconstruí.

L'any 1980 tornava a estar en molt mal estat, degut al pas de camions, i l'Ajuntament decidí fer-hi obres de reparació.

Ara únicament s’hi pot circular a peu.

SANT SADURNI DEL GRAU. GUIXERS. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

2012-01-15T00:00:00.000+01:00

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem a l’ampli descampat que sobre davant la que fou parroquia de Vilamantells; l’església romànica de Sant Serni, anomenada també de Santa Maria del Grau. El topònim Grau és molt comú, té un sentit d’esglaó.

És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, reforçada per arcs torals i faixons. Té al costat de l’epístola una porta romànica, aparedada, de doble dovellat, visible a l’exterior. L’espadanya resta situada a la paret contraria a l’absis, façana oest, en la qual s’obre la porta actual. A la paret sud és visible encara l’obertura que hom suposa de la porta original. L’absis no té cap ornament, és semicilíndric, però no posseeix arcuacions ni reforços.

Hi ha indicis que fan pensar que el cos primitiu, de planta rectangular, i l’absis poden ésser del segle XI; al segle XII, tindria lloc la primera ‘modificació’ que va consistir en elevar un metre les parets i obrar la volta de canó.

Enfront de la porta actual s’estén el petit fossar, antigament rodejava l’església, a judicar pels enterraments que trobàrem al peu de l’absis en una prospecció realitzada el 1947, avui però, la paret que clou el cementiri es limita al sector oest , i al de migjorn prop de la porta original.

La primera notícia documentada és del 13 d’octubre de 1064, quan Armegol III comte d’Urgell i la seva muller Adalerta, la van cedir al cenobi de Sant Llorenç.
Sant Serni del Grau, esdevindrà temple parroquial en el període entre 1297 i 1593, quan com a conseqüència de la supressió del monestir de Sant Llorenç, va passar a formar part juntament amb la de Santa Creu d'Ollers, de la parròquia de Guixers.

Té un accés senzill, a uns dos quilòmetres de la vila de Sant Llorenç de Morunys, en el camí asfaltat que mena fins a l’escales del santuari de Nostra Senyora de Lord.

CASTELL DE SUBIRATS. EL PENEDÈS SOBIRÀ

2012-01-14T00:30:00.000+01:00

Retratava el turó del Castell de Subirats, des del campanar de Sant Joan Sesrovires, que pertany actualment al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat. No tinc clar si a l’Arxiprestat de l’Anoia, o al de Vilafranca.

Quan al topònim, Sesrovires, fa referència a un lloc on el algun moment del passat, hi havia roures en abundància, pensem fins i tot en una roureda. A Grècia, prop de Dòrdona, la capital de l'antic Epir, enmig d'un bosc de roures s’erigia un temple dedicat a Júpiter. El murmuri de les fulles era, segons els arúspices, la veu del pare dels déus.

Des d’aquesta minsa alçada es divisa un territori crucificat per les infraestructures, que ens permet afirmar com fèiem a la població homònima, a la veïna comarca del Baix Llobregat que els deus ja no viuen a Sant Joan Sesrovires.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/10/els-deus-ja-no-viuen-sant-esteve.html

Del Castell ens diu l’enciclopèdia de Barcelona :

Dóna nom al municipi l'antic castell de Subirats, encimbellat en un contrafort de la serra d'Ordal, a 304 m d'altitud, al Sud del veïnat de Sant Joan Sesrovires, conegut ara com de la Torre-ramona.

Des del castell de Subirats, que ha estat qualificat de balcó del Penedès, es veuen les muntanyes de l'Alt Penedès i, més enllà, el puig de Montagut i el Montmell, al límit entre el Baix Penedès i lrAlt Camp. Des del castell es domina la plana per on corre l'Anoia i per on passava el camí que es dirigia a la marca, a la frontera. Les majors elevacions de les serres d'Ordal, però, impedeixen la visió vers el pla del Penedès (la torre del Llopard només podia fer d'enllaç visual en època posterior).

Per la seva posició estratègica, el castell de Subirats era un punt fortificat d'observació vers les terres de ponent, d'on procedien les escomeses sarraïnes.

El castell, de domini comtal, fou bastit en un indret que havia estat aprisiat, i consta el 917 com a residència del vescomte de Barcelona, Ermenard, i del seu germà Udalard. A mitjan segle X, però, Olèrdola, que ja era ferma possessió dels comtes, per les seves millors condicions estratègiques, desplaçà Subirats en el paper de plaça forta fronterera.

El terme del castell de Subirats comprengué fins el 1764 l'actual municipi de Sant Sadurní i la parròquia de Monistrol d'Anoia.

Si bé l'alta jurisdicció del castell de Subirats pertangué a la casa comtal barcelonina, en posseïren el domini directe els vescomtes de Barcelona, excepte per un curt període, immediatament posterior a la invasió d'Almansor, en què Ènnec Bonfill de Cervelló fou senyor de Subirats. A la primeria del segle XI posseïa el castell Geribert, fill del vescomte Guitard; de la seva muller Ermengarda, que era filla del comte Borrell de Barcelona, el castell de Subirats passà a mans de Mir Geribert, el qual s'intitulà príncep d'Olèrdola. En el seu tes-tament del 1060 deixà el castell a la seva vídua, Guisla de Besora. El 1067 el castell era d'Arnau Mir, fill de Mir Geribert, succeït pel seu fill Jordà de Santmartí, i d'aquest passà a altres personatges de la família, que es cognomenaren de Subirats o de Santmartí, ja que posseïen tots dos castells.

Els succeïren els Vilaragut (segles XIII i XIV).

Pel fogatjament de vers el 1370 se sap que el castell de Subirats era de Berenguer d'Abella, majordom i conseller de l'infant Joan.

Posteriorment pervingué als Cervelló (1377); acabada la guerra contra Joan II, però, els béns de Guerau Alemany de Cervelló foren confiscats per la seva lleialtat a la causa de la generalitat, i el castell de Subirats fou concedit a Roderic de Perea.

Reincorporat a la corona el 1493, poc temps després el rei Ferran vengué la castlania a Miquel Joan de Gralla, alt funcionari reial. Els Gralla posseïren la castlania del castell de Subirats fins el 1611, que fou venuda als Milsocors.

El castell de Subirats fou enderrocat durant la guerra dels Segadors per Pere Fajardo marquès de Los Vélez, i baró de Castellvell de Rosanes. Aleshores la corona s'atorgà el domini de les parròquies del terme de Subirats.

De l'abandó total del castell donava fe Pascual Madoz en el seu Diccionario Geográfico Estadístico Histórico, publicat el 1849.

De les restes conservades del castell de Subirats es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres rodones i que al mig hi havia la torre mestra. S'hi han trobat teules i restes de ceràmica iberoromana, cosa que evidencia una anterior ocupació del lloc.

Esperem tenir ocasió de pujar-hi per recollir imatges de l'església de Sant Pere del Castell de Subirat, i de la imatge actual de la Mare de Déu de la Font Santa, que segons ens expliquen és una còpia de la que va desaparèixer l’any 1.936.

SANT MARTÍ SURROCA. OGASSA. EL RIPOLLES

2012-01-13T01:16:00.000+01:00

La Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez ens expliquen que s’arribaven fins a l'església parroquial de Sant Martí de Surroca, situada a uns 1 300 m d'altitud, al sector nord-oriental del terme d’Ogassa, , a la capçalera de la riera de Malatosca, sota una cinglera de pedra que li donà el nom (Su-roca o Sots-roca).

Surroca de Dalt, és documentat ja el 913, i l'església des del 1090, però devia ser més antiga, perquè el 1104 fou consagrada de nou pel bisbe de Vic Arnau de Malla a petició dels comunitaris del monestir de Sant Joan de les Abadesses, senyors de l'església.

L'any 1410 trobem documentades importants obres de consolidació, per a les quals atorga permís el bisbe Alfons de Tous. No trobem cap esment pel que fa als terratrèmols del segle XV, i les seves conseqüències:

El terratrèmol del 2 de febrer de 1428, conegut popularment com el terratrèmol de la candelera, tingué l’epicentre situat prop de Camprodon. El moviment va assolir una intensitat de 9 i una magnitud de 6.5, ocasionant danys per tot Catalunya i també a França. És el darrer d'una sèrie que començà al març de 1427 a Amer, seguit per un altre el 15 de maig de 1427 a Olot i aquest del 1428 què es considera el més intens que ha patit Catalunya des del primer documentat al 1373. Causà més de mil morts entre: Camprodon (200), Puigcerdà (100-300, per l'enfonsament de l'església), Barcelona (20-30, a Santa Maria del Mar), i la pràctica totalitat dels ciutadans de Queralbs.

Entre els danys documentats apareixen:

Campanar i cimbori del monestir de Sant Joan de les Abadesses
Danys al monestir de Ripoll
Danys a la rosassa de Santa Maria del Mar a Barcelona.
Destrucció de l'alberg i la capella de Núria
Destrucció total dels municipis de Tortellà i Queralbs
Monestir de Sant Llorenç prop Bagà, derruït parcialment.
Campanar d'Arles.
Abadia de Sant Martí del Canigó
Monestir de Fontclara a Banyuls dels Aspres

Sense més concreció hi ha però, notícies de noves obres fetes al començament del segle XV.

Al principi del segle XVI hom li afegí un cos d'edificació a manera d'ample campanar cobert a dos vessants a la part de ponent; i altres actuacions en el període 1576-95

La planta de l'església de Sant Martí de Surroca és d'una sola nau rectangular, coberta amb una volta de canó seguit, reforçada per un arc toral i capçada a llevant per un absis de planta semicircular, cobert amb una volta de quart d'esfera.

L’edifici ha estat ‘restaurat’ , i més enllà de l’encertada supressió dels apèndixs, de deixar les façanes laterals senceres, i de diferenciar les cobertes de la nau i la de l'absis, Sant Martí de Surroca, ha perdut – si les tenia - les seves particularitats. Dèiem al respecte :

El romànic, que ens agrada qualificar de ‘proper’, sorgí en el seu moment del poble, - les esglésies eren ‘ els castells dels pobres’, i exercien alhora funcions religioses i defensives, d’aquí la manca d’obertures i les portes ferrades - i dins d’un estil senzill és - era -difícil trobar dos temples iguals.

S’han conservat algunes pedres, però al preu d’una pèrdua irreversible de diversitat, pel que fa al romànic a Catalunya.

L’infern està empedrat de bones intencions.

SANT MARTI DE LA NOU DE BERGUEDÀ.

2012-01-12T03:16:00.000+01:00

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, ens enviem unes bellíssimes imatges, i una breu crònica de la seva estada a la població de la Nou de Berguedà. Nosaltres anomenen aquelles terres altes, com Berguedà Sobirà – pensem que és la forma ‘ més correcta en llengua Catalana ‘, però no considerem anatema, les expressions Alt, Baix, Alto, Bajo, de Dalt, de Baix, o qualsevol altra que amb el mateix sentit es pugui fer servir.

La població la trobem esmentada com illa Noz el 839, i posteriorment citada com Nuce, no és val a dir-ho un topònim ‘pacífic’ , se li atribueixen entre altres els sentits següents :

Lloc tancat entre muntanyes

Vall en forma de barca

Lloc planer

Terreny planer i espaiós

Cal visitar l’església romànica de Sant Marti de la Nou, i atès que fora dels horaris de culte està tancat, preneu nota del telèfon 93.825.90.40, i poseu-vos en contacte amb mossèn Camil Viladrich i Casas.

L'edifici original – possiblement per les seves minses dimensions - degué restar abandonat o fou enderrocat a la fi del segle XII, ) per tal de bastir-hi l'església romànica que ha arribat fins a l'actualitat que fou consagrada el 20 de febrer de 1195 pel bisbe Bernard d'Urgell.

Els detalls de la consagració són coneguts des del 1967, data en que es va restaurar l'església, i en desmuntar l'altar, hom trobà unes lipsanoteques amb relíquies i un pergamí explicatiu d'aquest acte, a més de moltes monedes de la primera època comtal de Barcelona i posteriors. A la casa rectoral es conserven les tres lipsanoteques trobades a l'altar major: dues són capses rectangulars, i la tercera és un pot de fusta bombat amb una coberta perfectament adaptable al cos, coronada per un pom.

L’església té una única nau , coberta amb una volta lleugerament apuntada i acabada en un absis central i dos de laterals disposats en forma de creu llatina trevolada.

És notable la porta d'entrada, amb tres arcs de mig punt en degradació, coberts per una arquivolta simple, i una porta ferrada d'època romànica; al damunt hi ha una finestra de doble esqueixada.

La torre-campanar quadrada, que devia exercir funcions de guaita i bada, està adossada a la banda dreta de la façana, i fou afegit entre els segles XVII i XVIII.

Sobta l’escut oficial de la Nou de Berguedà; res a veure amb la llarga tradició dels escuts parlants; aprovat el 21 d'octubre de 1991, és una ‘ fantasia preciosista ‘ de la heràldica catalana. Voldria tenir imatges dels segells municipals anteriors a aquella data, sou pregats d’enviar-les a l’email coneixercataunya@gmail.com

Alguna dada sobre el titular de la parròquia :

Sant Martí era molt venerat per les tropes franques que van participar en l’anomenada reconquesta del territori català a les forces musulmanes; el sant soldat gal•lès fou un dels tingué major devoció durant l’època carolíngia. Els exèrcits francs solien erigir una capelleta a san Martí per tots els cims que conquerien, en agraïment al sant per l’ajut que els enviava des del cel, a la mercè del qual atribuïen llurs victòries. Aquest costum explica la gran devoció de què era objecte sant Martí per tota la Catalunya vella i que fos el sant que havia comptat amb més nombre d’ermites dedicades, com també que fos el patró d’un major nombre de poblacions.

SANTA MARGARIDA DE NAVÈS. EL SOLSONÈS OBLIDAT

2012-01-11T03:13:00.001+01:00

Trobava a l’enciclopèdica de ‘ Barcelona’ en relació a l'església parroquial de Santa Margarida de Navès, una més que minsa informació : edificada amb la rectoria damunt un cementiri cristià preromànic i sobre unes sitges que hom ha suposat ibèriques. El ‘mastodòntic’ edifici, germà de Sant Martí de Tentellatge, de Sant Serni de Besora, i entre molts altres de Sant Miquel de Castelladrall, és fill de ‘ la follia americana’; l’allau de diners de l’espoli de ‘ les colònies’, tindrà efectes perversos a curt i llarg termini, de lo primer en son exemple aquests temples, i una munió d’edificis privats i ’civils’ afectats del mateix mal, del segon – entre altres - la crisi de valors que ens ha portat fins l’actual estat de misèria.

Treia més dades de l’escut que llueix corona de poble, sota la que es troba un drac que te relació clarament amb la santa titular. http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_de_Nav%C3%A8s

La llegenda de santa Margarida es basa en una narració d’origen grec, escrita per Teòtimus i difosa per Jaume de Voràgine a la seva obra Llegenda Àuria.

Ens explica que un dia, a l’edat de 15 anys, pasturant les seves ovelles, el governador de la zona la va veure, i en trobar-la tant guapa, se’n va enamorar i va procurar tenir-la com a esposa. El governador féu que li portessin la jove davant seu però ella va declarar-se cristiana i es va negar a acceptar les seves proposicions de casar-se amb ell, perquè entre altres coses, això implicaria renunciar a les seves creences.

Davant la negativa de Margarida d’accedir a les seves pretensions, el pretor començà a infligir-li tot tipus de càstigs. El primer fou tancar-la dins d’una cel•la. Allà dins es situa un dels moments de la vida de la santa que més es recordarien després: dins la presó fou assaltada pel Diable sota la forma d’una terrible bèstia ferotge, un drac o cuca-fera de diversos caps.

La bèstia no només amenaça Margarida, si no que aconsegueix devorar a la santa, que un cop dins la panxa del drac, aconsegueix donar mort a la bèstia perforant-li el ventre de dalt a baix amb l’ajuda d’una creu. D’aquesta manera pogué la santa vèncer el drac i sortir de la comesa sense haver patit cap dolor.
http://www.jdiezarnal.com/artepinturasantamargarita.html

Després de passar el tràngol de la presó, Margarida és torturada i sofreix diversos suplicis: és despullada i col•locada sobre un foc de teies enceses i després és llançada dins una tina d’aigua congelada perquè li augmenti el dolor. Margarita aconsegueix sortir viva de totes aquestes proves i això fa que es converteixin al cristianisme cinc- mil persones. Finalment, davant el temor que els miracles de la santa no converteixin més gent, la santa és conduïda fora de la ciutat on és decapitada, el 20 de juliol, dia en què es converteix en màrtir cristiana.

La llegenda explica també que just abans de morir, Margarida digué que, quan una dona l’invoqués en son part, intervindria perquè tingués l’infant sense mal. Això, juntament amb l’episodi en què Margarida surt victoriosa de la panxa del drac, ha fet que la santa hagi estat tradicionalment invocada per les dones embarassades que li demanen un part fàcil i sense problemes, i per les dones que fa poc que han parit per tal que les ajudi en els primers mesos de la nova vida que inicien.

Segons en Joan Amades, la santa ha estat tradicionalment considerada per les àvies com la patrona de les dones, les guardadores de mainada, les “cangurs”, i mestresses d’escoles de pàrvuls o de basseta.

Veniu al Solsonès.

SANTA COLOMA DE QUERALT. LA CONCA DE BARBERÀ

2012-01-10T03:48:00.000+01:00

Anàvem la Maria Jesús, la Vicky, el Pedro i l’Antonio a la vila de Santa Coloma de Queralt (674 metres d’altitud) , prop de la capçalera del Gaià.

Ens esperaven a dinar a l’Hostal Colomí de les Germanes Camps.
Desprès de l’àpat fèiem un tomb pel nucli antic que fou declarat monument historicoartístic el 1970. Algunes dades bàsiques :

Segons mossèn Joan Segura, antigament hi havia tres petits nuclis: un a l'entorn de l'església, dit la Vila Vella; l'altre prop de la Carlania, o la Vila Nova, i el tercer vora el palau dels barons, després comtes, de Santa Coloma, nucli que s'anomenava la Pobla de Montpaó. Aquests, en créixer degueren formar la vila, explícitament documentada com a tal el 1294, quan es construïren les portes per als tres portals que aleshores hi havia, de la qual cosa es dedueix que ja era emmurallada. La vila s'engrandí el 1341 segons un privilegi d'aquest any i les muralles s'ampliaren el 1389 i el 1450, per causa de les guerres civils. El 1471 ja són documentats els sis portals de la vila, dels quals han desaparegut els d'en Roca i de Sant Magí. Resten els portals de Cervera (o de Sanou, el més gran i millor conservat), del Martí, de Santa Maria o de l'Església i de Santa Coloma, a l'indret on hi havia la Carlania, que havia estat primer dels Santa Coloma, després dels Sacirera i finalment dels Requesens. El primer castlà de la dita família fou el governador general de Catalunya, Lluís de Requesens. El 1516 passà als Queralt, senyors de Santa Coloma. De la vila medieval es destaquen també dues places porxades, la de l'Església, el 1349 anomenada plaça de l'Om, i la plaça Major, documentada el 1348 com a plaça de les Eres. En un racó de la plaça de l'Església, conegut el 1284 per Móra del Vall, hi ha el portal dels Jueus, que dóna pas a l'antic carrer dels Jueus, ara de les Quarteres. Els jueus de Santa Coloma s'hi instal•laren a mitjan segle XIII i hi visqueren fins el 1492, que foren expulsats. La comunitat jueva de Santa Coloma, una de les més ben organitzades de Catalunya, tenia un hospital, banys, sinagoga, carnisseria i cementiri propi.

A partir del segle XVIII la vila s'expandí fora de la muralla. S'edificaren els ravals dels Capellans, de Santa Coloma, de Cervera i de Sant Roc i la plaça del Poblet. La muralla va anar restant amagada progressivament pels edificis. Un altre moment culminant d'expansió de la població fou els anys trenta del segle XX, que s'assolí el màxim demogràfic; les noves construccions seguien les vies i camins que enllacen la vila amb les poblacions veïnes: carreteres de Montblanc, de Vallfogona, d'Igualada i de la Llacuna. Més modernament, la tendència de creixement de la població ha estat a base de cases unifamiliars en l'extraradi, amb l'abandó progressiu del nucli antic. Tot i que el nombre d'habitants ha anat disminuint, la vila ha augmentat notablement la superfície urbanitzada.

La Font dels Comtes, popularment coneguda com de les Canelles , data de 1614, feta edificar per Dalmau III de Queralt, virrei de Catalunya, en una de les seves estades a la vila. La font, d’estil barroc, consta de vuit caràtules de pedra amb brocals de bronze per on raja l’aigua procedent del riu Gaià. Per damunt dels brocals hi ha un parament de carreus encoixinats, coronat per una fornícula amb la imatge de Santa Coloma, amb els escuts dels Queralt a les bandes. El conjunt resta coronat per un petit timpà semicircular obert amb bola al mig. La creu gòtica original de la font de Canelles es guarda a l'església de Bell-lloc que visitàvem també.

Com hem permès que s’acabin tancant les esglésies ?

SANT CLIMENT DE CASTELLTORT. GUIXERS. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

2012-01-09T03:16:00.000+01:00

la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés ens desviàvem en el quilòmetre 27 de la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys, dins del terme de Guixers, de 66,4 quilometres quadrat, la nostra destinació en aquesta ocasió era l’església parroquial de Sant Climent de Castelltort, esmentada encara en algun lloc com ‘ la nova’ , malgrat haver-se traslladat des de la falda meridional del turó que s'aixeca davant de l'actual parròquia, a l'altra banda de l'embassament a finals del segle XVIII.

Les runes de l’antiga església parroquial, d’estil romànic, tan sols són accessibles quan el nivell de l'embassament és prou baix com per a poder utilitzar l'antic camí d'accès.

En el capbreu de l'església d'Urgell (any 984) hi consta Castro Torto, i des de la meitat del segle XI el topònim apareix citat amb més freqüència. Ens trobem doncs, davant la referència documental més antiga pel que fa a castell situats a la Vall de Lord.

Els senyors de Castelltort foren de la nissaga dels Calders.

Segons el fogatge de l'any 1553, moltes cases de l'entorn de Sant Llorenç i de Guixers consten en la declaració dels representants de Castelltort, i la parròquia de Guixers tal com succeeix actualment, ja era sufragània de la de Castelltort.

Sant Climent de Castelltort , és un edifici que inclou la rectoria, i adossada a la banda de ponent, l'església. La rectoria ocupa la major part del volum de l'edifici, tan és així que si no fos pel campanar, l'església passaria força desapercebuda. A ponent de l'església hi ha el cementiri.

L'ajuntament de Guixers l'ha declarat Bé Cultural d'Interès Local en capítol de Patrimoni Arquitectònic - Edificis

SANT LLORENÇ DELS PORXOS. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ.

2012-01-08T12:06:00.000+01:00

No hi ha gaire informació sobre aquesta esglesiola dedicada a Sant Llorenç, quina localització facilitaven la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, al Tomàs irigaray Lopez i a la Carmen Toledo Cañadas, que ens feien arribar – com sempre- unes magnifiques imatges. L’itinerari és des de Berga en direcció els Rasos, ‘quan pugues per la carretera després de passar el Pas de Lladres l’església crida l’atenció per la seva situació dalt d’un cingle, poc després de superar el Pas de Lladres a mà esquerra hi ha una pista que ens condueix fins al mas dels Porxos i aleshores seguint una variant del camí, que ens portaria muntanya avall fins a Castellar del Riu, s’arriba a l’església’. Seguint fidelment aquestes instruccions arribàvem a la nostra destinació.

Si des de la carretera l’edifici ens havia cridat l’atenció, quan arribés prop t’adonés que només hi ha el penya-segat a la part posterior de l’edifici , i que tret del camí per arribar-hi els voltants són un espadat dissimulat pels matolls i els arbres de l’entorn.

El marc paisatgístic és absolutament incomparable, Sant Llorenç , construïda a les primeres elevacions de la serra dels Lladres domina una parts dels Rasos, el pla de Campllong i les bagues de Terça.

És una capella d’una sola nau i sense absis. La nau està orientada a ponent, amb una porta d’arc de mig punt, sense cap tipus d’ornamentació. Sobre la porta s’alça un campanar de cadireta d’una sola obertura bastant gran i sense campana.

L’interior és il•luminat per una sola finestra de doble esqueixada, oberta al mur de migdia prop del presbiteri.

L’església pertany al terme de Castellar del Riu i no degué ser mai parròquia, perquè no consta en la visita del 1312 al deganat del Berguedà, Hi hagué però una ampliació de l’edifici al segle XV.

Des d’aquella data, no hem sabut trobar cap informació referent a l’església i/o a la seva història.

Impassible, hieràtica, altiva i solitària , l’esglesiola dita de Sant Llorenç dels Porxos per la proximitat del mas d’aquest nom, aixecada d’esquena a l’abisme resisteix immutable el pas dels segles i dels vent.

Sant Llorenç, ens ajudava a posar de manifest el síndrome d’Estocolm, que des de 1714 fins als nostres dies pateixen molts catalans.

DE CASTELLCIR A RIELLS DEL FAI. ELS CAMINS DE L’AIGUA. EL MOIANÈS

2012-01-08T02:20:00.000+01:00

Havia fet un article en el que amb alguns enllaços explicava un altre dels recorreguts que per aquest altiplà fa l’aigua ; des de Collsuspina fins a Monistrol de Calders.

Em demanem – com en els bons concerts – mès, més,.. i certament hi ha altres ‘ camins de l’aigua’ que mereixen ser esmentats, i en aquesta ocasió ho faré amb el curs alt del Tenes:

Castellcir :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/la-font-i-la-fageda-de-sauva-negra.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/12/santa-maria-savall.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/el-roure-del-giol.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/01/la-popa-de-castellcir-el-castell-forms.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/caminada-per-les-valls-altes-del-tenes.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/03/la-psicomotricitat-fina-de-laigua.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/11/la-taula-de-castellcir.html

Sant Quirze de Safaja :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/el-mol-nou-de-castellcir.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/caminant-des-del-parc-de-laigua.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/04/sant-quirze-de-safaja-io-de-marius.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/11/la-balma-de-lespluga-sant-quirze-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/castell-de-bert-o-de-clascar.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/tenes-paradis.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/la-porta-del-moianes.html

Riells de Fai :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/12/sant-miquel-del-fai-pay-per-view.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/11/latracci-del-fall.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/11/la-vall-del-tenes.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/12/el-fossat-del-fai-i-la-bauma-rossa.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/02/cami-de-moia-la-ballada-dhivern-2011.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/06/bigues-i-riells.html

M’aturo, això faria una llista quasi interminable, si voleu saber més poseu el nom de la població a CERCAR EN AQUEST BLOC del coneixercatalunya.blogspot.com

L’aigua des de sempre ha estat l’element més essencial i bàsic per a la vida, la dels anomenats ‘humans’, i la de resta d’espècies que comparteixen – que es parteixen amb nosaltres – els recursos naturals.

És doncs lògic que trobem moltes manifestacions d’aquesta presència a les vores dels barrancs que fins a la meitat del segle XX, baixaven curulls d’aigua.

Recollia en un article el procés senzill, curt i molt estult, que ha provocat dissortadament la desaparició de l’aigua a certes alçades.

Patim una crisis que tothom qualifica només com ‘ econòmica’, però que certament és el resultat i la suma, dels molts i molts despropòsits, que hem dut – i dúiem a terme- en el terrenys dels valors, de la cultura, de l’educació, del coneixement, de la tradició, ....

Recordeu la frase ; qui sembra vents recull tempestats !. doncs això.

SANT LLORENÇ DE MORUNYS. LES PORTES. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

2012-01-07T06:51:00.000+01:00

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, voltàvem per les terres del Solsonès sobirà, per la Vall de Lord, topònim gens pacífic, que seguint a Manuel Bofarull Terrades tindria el significat ; feréstec, escabrós.

Donant suport aquesta hipòtesis trobem que en la documentació antiga s’esmenta :

L’any 992 ‘ Ecclesia sanctae Mariae lordense’.
I l’any 1065 ‘ et ipsam rocam de lurdo’.

Eren més de les 14,00 quan arribàvem ad Sant Llorenç de Morunys, topònim del que alguns en defensen un origen àrab, de al-marum ‘ el lloc boscos’ ; creuàvem un dels antics portals, n’hi havia quatre fins a l’any 1.784 en que s’obriria el Portal Nou, que s’anomenava de l’Estudi l’any 1.970, trobem :

1483 Portal de la Canal / existia amb el mateix nom l’any 1.970
1.483 Portal del Mas / conegut com portal de l’Era Nova l’any 1.970
1.483 Portalet del Puit / existia amb el mateix nom l’any 1.970
1.483 Portal de la Capella , abans d’en Grau, i Portal d’en Casanoves / , de la Capella i/ o Portal del Jardí l’any 1.970
1.784 Portal Nou / Portal de l’Estudi l’any 1.970

El cens de 1.857 amb 1.178 marca el sostre demogràfic de Sant Llorenç de Morunys.

Anàvem a dinar al restaurant Can PERETA, , al carrer de Santa isabel, 16 , avui sota la direcció de l’Antoni Carbonell Parrot, que juntament amb la seva esposa, ofereixen una bona selecció dels productes del país, fets a la brasa amb l’acompanyament de costum, mongetes, cigrons i/o patates ,.... ocupa el mateix local, que el llegendari PERETA, i amb permís dels antics propietaris ha recuperat el mateix nom, precedit ara per CAN, enlloc de CA’L.

S’escolava la tarda quan donàvem per acabada la sobretaula, i amb les darreres clarors, recollíem el testimoni únicament de dos dels antics portals.

Us deixem un enllaç on podreu ampliar aquesta informació :
ELS PORTALS DE SANT LLORENÇ DE MORUNYS

SANT ANTONI DE PÀDUA, DE SANT JOAN DE LES ABADESSES

2012-01-06T00:45:00.004+01:00

El Tomàs irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas , ens envien en aquesta ocasió la crònica de la caminada que des de Sant Joan de les Abadesses, els portava fins a l’anomenada Torre Atalaia de Sant Antoni. Els escassos 1,5 quilometres d’aquest itinerari que comença a la plaça Torres i Bages, davant de l'absis del monestir de Sant Joan de les Abadesses, i mena fins al puig d'en Folris, permet alhora que contemplar la capella, o ermita de Sant Antoni de Pàdua, tenir una àmplia vista panoràmica de la serra Cavallera, Puig Estela, Taga i Sant Armand; més a l'oest veurem el Pedraforca i la Serra de Cadí i en primer terme la vall de Ter fins Ribamala.

La història ens explica que vers l’any 1470 l'abat Miquel Isalguer, fill de Sant Joan, i doctor en lleis, féu construir en aquest punt unes defenses amb motiu de la guerra contra Joan II; que l'any 1484 esdevingué fortí i refugi de la resistència al setge francès sobre la ciutat durant tres mesos.

La Capella fou bastida l’any 1635, hi hagué en aquella època una gran devoció al sant, en son testimoni juntament amb aquesta de la Vila de Sant Joan, les capelles de Ripoll, Camprodon i Ribes. Destruïda diverses vegades, una d'elles l'any 1837, durant el setge dels carlins a la vila de Sant Joan, l’edifici s’ha tornar a reedificar de cap i de nou, l’actual està datada l'any 1852.

L'estructura de l'església és d'una sola nau amb cor i cambril. L'any 1858, Josep Pagès, va realitzar el retaule i es va col•locar en una fornícula central la imatge del sant, realitzada a Olot, la fornícula superior d'aquest retaule es va destinar a una madona actualment perduda.

Ha estat restaurada fa pocs any, al costat s’aixeca una edificació dedicada a hostatgeria o casa d'ermitans, i prop seu s'ha bastit una alta torre quadrada, que permet contemplar la panoràmica que esmentàvem suara, oculta avui pel bosc de pins.

El diumenge més proper al 13 de juny s'hi celebra un aplec.

EL CANÓ DE LA MOLA DE LORD. SANT LLORENÇ DE MORUNYS. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

2012-01-05T01:40:00.000+01:00

Sobta desprès de resseguir el camí guanyat a la pedra, en el que la Creu adornada amb números romans, et va donant raó del teu progrés vers l’anomenada ‘Tebaida catalana’, trobar-se al final del viacrucis , quan s’ha creuat la portella de ferro – posada per evitar la fugida del bestiar - un canó assentat damunt la roca.

En parlarem més d’aquesta Mola, i del molt i bonic, que allà s’hi troba, i àdhuc el que des d’aquest excepcional mirador s’albira; la serra de Busa i la de Bastets , projectades sobre les aigües del pantà de la Llosa del Cavall, són només algunes d’aquestes imatges.

Aquest breu, us donarà raó de la presència d’aquest tub de ferro, que lluny de ser un símbol de protecció i/on de defensa, és un trist record del pas per aquestes terres del Coronel de les tropes Lliberals, Antonio Niubó, de trista fama fins en les terres de l’ Urgell, i més concretament a la Vila de Guimerà. És curiós que aquest militar , al que molts qualifiquen d’assassí, no hagi merescut l’ interès de l’enciclopèdia de ‘Barcelona’, ni se’n faci esment a la Viquipèdia.

Segons les cròniques l’any l 1835 els carlins van establir un hospital militar dalt la Mola de Lord. Les tropes liberals els van encerclar, i davant la dificultat d’accedir a l’escarpat planell de la Mola, els van sotmetre a un intens foc de canons que va causar moltes baixes entre les files carlines; un mes però, es va poder aguantar el setge, que finalment va cloure fent-se escàpols els pocs supervivents carlistes; el Santuari pocs dies després de ser ocupat pel Coronel Niubó i les seves forces fou incendiat i destruït fins als fonaments.

Alguns joves de Sant Llorenç de Morunys, van trobar aquesta peça de ferro a la fondalada que separava ambdós exercits; el canó que retrocedia desprès de fer foc, possiblement els va caure als lliberals perquè no el devien tenir ben travat; els va semblar als joves piteus , que l’havien de pujar fins dalt la Mola, qui sap si com a mostra de la voluntat de ser dels catalans, o de testimoni de les moltes barbaritats, que en nom de la ‘ Sagrada Unidad’, han practicat, practiquen i ens temem que seguiran practica’n [ recordeu els comentaris de G.Peces Barba], els nostres mals veïns. Certament aconseguirien el seu objectiu, però dissortadament en el decurs d’aquesta tasca, un dels participants va patir un atac de cor, amb fatals conseqüències.

Així m’ho explicaven. Agrairé com sempre qualsevol aclariment, a l’email coneixercatalunya@gmail.com

1.000.000 DE GRÀCIES CATALANES.

2012-01-04T12:42:00.001+01:00

En alguna ocasió se’ns ha interpel·lat als de coneixercatalunya per raons diverses, i àdhuc contradictòries , que van des del motiu que ens mou a fer el que fem, fins a la retribució que ens comporta. Començaré contestat a la segona ; la nostra moneda s’anomena ‘ gràcies catalanes’, i el seu canvi amb l’€ és : 1‘gràcies catalanes’ = 0€, clar i ras,no ho fem per diners.

El motiu primer és encara més simple, recentment un molt bon amic un e.mail em deia :

PS.- Jo, ara, ja estic convençut del tot que el català desapareixerà, com el gaèlic a Escòcia, Gal·les o Irlanda, i que a nosaltres ens toca practicar el numantinisme, perquè no ens podem comparar als jueus, ni existeix un sionisme català a la diàspora farcit de duros.

En això estem en ‘practicar el numantinisme’ :

http://relatsencatala.cat/relat/sant-pere-del-vancell-guixers-el-solsones-sobira/1035404

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/06/herois-de-catalunya.html

http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/?p=1170

http://www.moianes.net/modules.php?name=News&file=article&sid=217

http://www.naciodigital.cat/elripolles/noticia/16714/racons/ripolles/esgl/sia/sant/marti/fornells

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/23295/roser/bosc/mussarra

http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/2528/sant/marti/cambrils/oden

http://www.naciodigital.cat/llusanes/noticia/3276/cronica/viatge/pont/santa/maria/merles

http://www.naciodigital.cat/osona/noticia/13897/cronica/viatge/seva/parroquia

http://www.bergactual.com/2011/12/30/sant-andreu-de-la-serreta-capolat-el-bergueda-sobira

http://www.amasquefa.com/html/public/portal?showContent=SECCIONS&content=22812

http://www.aesparreguera.com/html/public/portal?showContent=SECCIONS&content=19393

http://www.aolesa.com/html/public/portal?showContent=SECCIONS&content=21657

http://www.amartorell.com/html/public/portal?showContent=SECCIONS&content=86242

http://www.baixllobregatdigital.cat/2010/03/31/sant-pere-de-voltrera-baix-llobregat/

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2011/12/els-bastoners-de-nostra-senyora-del.html

http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=1517

Col·laborem també a la premsa ‘ tradicional’ aquella que s’escriu en paper :

La Forja de Castellar del Vallès.

La Nova Tarrega, de Tàrrega.

El Balcó de Montserrat de Vacarisses.

La Tosca de Moià.

Tenim publicades més de 100 contraportades al ‘Diari de Sabadell’, fins a l’any 2.011.

....

Hem superat amb escreix el primer milió de lectures, això - ser milionari - amb aquesta moneda que tenim únicament està a l’abast d’un petit nombre de persones, i en la seva major part com a resultat d’actes de dubtosa legalitat.

Si feu una operació matemàtica ; 1.000.000 de gràcies catalanes, al canvi que esmentàvem suara, us donarà un resultat econòmic decebedor, 0 €.

Seguirem amb allò del ‘numantinisme’ fins el darrer alè.

Als lectors de tots els mitjans – em fem o no esment - , gràcies des del fons del cor.

LES PEDRES CRIDANERES DE LA CATALUNYA CENTRAL

2012-01-04T09:57:00.000+01:00

Els humans i d'altres animals percebem el so mitjançant el sentit de l'oïda, però a més a més podem percebre sons de baixa freqüència a través d'altres parts del cos. Generalment es considera que els sons audibles per a l'oïda humana són els que tenen una freqüència compresa entre els 20 i els 20.000 Hz però aquests límits no estan clarament definits (per exemple, a la banda inferior hi ha qui considera valors inferiors com 12 Hz i és ben sabut que el límit superior disminueix amb l'edat. Per damunt i per sota d'aquest rang hi ha els ultrasons i els infrasons, respectivament. Altres espècies poden percebre altres rangs de freqüències: gat domèstic 100-32.000 Hz; elefant africà 16-12.000 Hz; ratpenat 1.000-150.000 Hz o els rosegadors 70-150.000 Hz. És ben conegut l'exemple dels gossos (40-46.000 Hz), que poden escoltar sons a freqüències per sobre dels 20.000 Hz que són imperceptibles pels humans.

El preàmbul era del tot necessari per presentar-vos un fet força comú en les nostres terres :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/castelladrall-les-parets-que-parlen.html

http://www.bergactual.com/2012/01/02/la-pedra-de-les-creus-navel-bergueda-jussa

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/el-roc-de-sant-joan-de-montdarn-viver-i.html

El Roc de Sant Urbici , Roca del Moro de Can Cervera / http://www.viveriserrateix.cat/serrateix.php#roc

El Castellot , http://www.viveriserrateix.cat/viver.php

Està clar que no tenim les mateixes capacitats que algunes especies animals, tampoc ja les que tenia la nostra espècie fins a dates relativament recents. Quants de vosaltres es veu capaç d’entendre una pel·lícula de cine mut ?. Quants entenen el missatge senzill de les imatges romàniques ?.

Ens agradaria trobar un ‘mèdium’ que ens expliques de forma entenedora, el que ens ‘diuen’ les pedres a que fem referència. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT FELIU DE BOADA. PALAU-SATOR. L’EMPORDÀ JUSSÀ

2012-01-04T00:59:00.000+01:00

La Carmen Toledo Cañadas, i el Tomàs Irigaray Lopez, ens expliquen – bona brevis – les seves impressions sobre l’església parroquial de Sant Feliu de Boada, topònim sobre el que la doctrina no s’ha posat d’acord; uns el farien derivar del castellar bòveda, altres en defensen un origen descriptiu com ‘lloc amb multitud de bous’ , i fins tenim els qui li atorguen un origen àrab abu-l-quatila, del nom propi de persona; el lloc pertany avui al municipi de Palau-Sator (Sa Tor o de la Torre), i està a la comarca dita del Baix Empordà, nosaltres pensem que la forma catalana més correcta és jussà, i que l’ús – molt estès a Catalunya – de les formes alt i baix, cal explicar-lo des de la prohibició de la llengua catalana desprès del genocidi de 1.714, i d’una clara ‘síndrome d’Estocolm col•lectiva’, provocada per aquests quasi 300 anys de captiveri.

La batllia de Palau-sator de 1632 estava formada pels mateixos nuclis que s'integren a l'actual municipi: Palau-sator, Sant Feliu de Boada, Fontclara, Pantaleu i Sant Julià de Boada.

Sant Feliu de Boada, situat al nucli del mateix nom, està documentat des de l'any 994, consta al segle XI com a possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles (1017); possessió confirmada el 1097 (butlles de Benet VIII i d'Urbà II) i que continuava al segle següent (1174).

Els honors d'aquesta parròquia i de la de Palau-sator foren venuts el 1225 per Arnau de Fontclara a l'abat d'Amer.

L'edifici actual és d'estil gòtic tardà (segle XVI), conserva restes de fortificació, té una sola nau, amb capelles laterals al mur nord i absis poligonal

Ens expliquen – no podem accedir a l’interior – que la volta és de creueria, les claus de volta són esculpides, i son visibles encara alguns restes de l'absis romànic de l'edifici anterior.

La porta d'accés és allindada, amb timpà superior d'arc ogival amb motllures; hi són remarcables les restes de decoració esculpida de les impostes.

Al centre de la façana hi ha un òcul atrompetat. El conjunt és rematat per un campanar de paret de quatre obertures.

Un dels efectes – desitjats evidentment des del govern del Regne d’Espanya que els va propiciar – de la concentració de parròquies i/o de municipis , és la pèrdua de la seva memòria històrica. I ja sabem allò de; qui perd la història, per la identitat, oi ?.

SIC TRANSIT GLORIA MUNDI. ELS FRANCH DE VILANDENY I DE CARDONA

2012-01-03T13:14:00.000+01:00

Quan ens aturàvem en aquest indret del Solsonès, no tenia consciència de fins a quin extrem m’acabaria interessant la peripècia vital d’aquesta nissaga.

L’enciclopèdia a l’entrada Vilandeny diu : En aquest sector es troba l'antiga masia de Can Franch, família que administrà durant moltes generacions les possessions que Ripoll tenia al veí terme de Sorba.

Andreu Galera i Pedrosa , de l’Arxiu Històric de Cardona, explica dels Franch: família de pagesos benestants oriünda del lloc de Vilandeny (Navès, Solsonès), molt proper a Cardona, fins que l’any 1679 obteniren de Carles II el privilegi de ciutadà honrat de Barcelona en la persona de Francesc Franch i Soler, el fill primogènit i hereu de Joan Ramon Franch (†1652) i Emerència Soler. Poc temps desprès, Francesc traslladava la seva residència fins a Cardona i el casal que el seu pare havia comprat l’any 1650 en el carrer de la Fira (número 2), a tocar del Firal, en la que havia de ser la casa pairal dels Franch per espai de tres-cents anys. Aleshores, ja havia enviudat de la seva primera muller, Anna de Gibert i d’Aguilar, la germana del donzell Miquel de Gibert, amb la qual havia estat pare d’una única filla, Maria Anna Franch i de Gibert. Per això mateix, s’esposa en segones noces amb Anna Maria Boix i Bordons (†1740), la filla de d’Antoni Boix i Maria Bordons, i germana del notari Antoni Boix i Bordons, segons capítols del 26 de setembre de 1682, amb la qual fou pare d’altres nou fills encapçalats per Antoni Franch i Boix, el seu primogènit i hereu, que estudià fins a doctorar-se en drets. Vers el 1700, la família restava encapçalada per Francesc i el seu hereu Antoni, que l’any 1704, enllaçava amb Francesca, la filla del senyor Melcior de Rovira i Reguer, donzell, baró de Sant Climenç i Miravé, amb residència a la ciutat de Solsona.

Advertir, però, que al seu costat convivia una branca secundogènita. Ens referim a la família de Josep Franch i Soler, el fill cabaler de Joan Ramon Franch, que estudià fins a doctorar-se en lleis per integrar-se després dins l’administració ducal com assessor ordinari de la Cúria ducal. L’any 1675, s’esposà amb Dionisia de Capdevila i Pejoan (†1706), l’única filla d’Antoni de Capdevila i Joana Pejoan, que com a hereva universal dels seus pares va heretar la casa dels Capdevila a la plaça de la Fira, on s’instal•là el novell matrimoni. Josep i Dionisia van ser pares d’un fill, Joan Francesc Franch i de Capdevila, Doctor en drets, que com ja hem dit enllaçà amb Isabel Maria Jordana i Tristany, la filla del Doctor Francesc Jordana i Anna Maria Tristany.

Els Franch assoliren a Cardona la condició de Patricis i Protectors de la Confraria de la Verge del Patrocini; en la desapareguda casa del carrer de la Fira número 2, - pintada de color blanc, a la dreta de temple parroquial - es custodiava la imatge de la ‘ Verge Petita’; d’aquí sortia el recorregut de Festa Major que sota l’amorosa protecció dels ‘petits bastoners’ la duia fins a l’església de Sant Miquel , i Sant Vicenç.

Com en el cas dels Tolrà de Cabrils, el període 1936-1939, comportarà per als Franch un canvi radical en la seva existència

SANT SERNI DE TERRERS. CAPOLAT. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

2012-01-03T02:40:00.000+01:00

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, agafàvem el trencall el trencall que surt a mà dreta – en el sentit de la marxa - de Berga a Sant Llorenç de Morunys, per la carretera que uneix ambdós poblacions, i que ens menys de mig quilòmetre per una pista de terra en deixarà just sota les runes de l’esglésiola que va estar dedicada a Sant Serni, al costat de la masia de Terrers.
Ens rep el gos de la casa que ens farà companyia en la nostra tasca de recollir imatges; tindrem ocasió de saludar també a la senyora de la casa, que ens explica que fa més de seixanta anys que hi viu, i que del seu record ja estava malmès el petit edifici religiós.

L'església és documentada des del segle IX, això fa pensar en una primera edificació preromànica ; reformada posteriorment en estil romànic, la trobem esmentada com a parròquia el segle XI.

Al segle XVIII fou modificada: s'anul•là l'absis i s'obrí, al mur de migjorn, una capella de planta rectangular.

Al segle XVIII era sufragània de la parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars de l'Aiguadora , que pertany actualment al municipi de Castellar del Riu. .
En aquest edifici era venerada una imatge de fusta policromada de la Mare de Déu, de factura molt rústega (43 cm d'alçada), possiblement de finals del segle XIII. Actualment la imatge de Nostra Senyora de Terrers està guardada en una casa particular.

Al Inventari de Patrimoni de la Generalitat de ‘ Barcelona’ trobem :

ESGLÉSIA DE SANT SERNI DE TERRERS
Altres noms ; de la Torre o de Torrers
Adreça. Ctra. Berga-St. Llorenç de Morunys, km 17 a la dreta
Terrers. Capolat (Berguedà)
Estil Romànic
Època segle XII

MASIA DE TERRERS
Adreça ; Passada la Mina en direcció a l'Aiguadora, pista Terrers-la Mina. Capolat (Berguedà)
Estil : Obra popular
Època segle XVII

Ens agradaria incorporar una imatge fotogràfica de la Mare de Déu de Terrers, i de tenir-los els seus goigs. Això, i qualsevol informació addicional en relació a Sant Serni de Terrers, ens ho podeu enviar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTUARI DE NOSTRA SENYORA DE LA PIETAT. SANT LLORENÇ DE MORUNYS. EL SOLSONÈS

2012-01-02T05:30:00.002+01:00

Ens aturàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, davant de l’anomena’t en algun temps, santuari de la Pietat de Sant Llorenç de Morunys; és un edifici d’estil gòtic , de reduïdes dimensions, que constava en els seus inicis d'una sola nau amb dos trams a més d'un porxo.

Posteriorment a la seva construcció, que situem al segle XV, el santuari del que - ultra el fet ‘ dissortadament normal’ de trobar-se tancat, i ens comenten que de fa anys - , ha sofert notables modificacions. No podem estar-nos de posar blanc sobre negre, que malgrat la nostra llarguíssima experiència, ens meravella la quasi absoluta absència de dades pel que fa als segles XVI A XIX.

En la primera informació que trobàvem, s’esmenta que a mitjans segle XIX, el porxo fou tapiat i, així, el seu espai afegit, com un tram més, als peus de la nau.

Als quatre ambients de l'interior hi ha voltes de creueria, amb senzilles claus de volta, algunes de les quals són refetes. Llevat dels nervis de pedra, tot el parament és enguixat. La il•luminació de l'espai sencer procedeix d'un ull de bou del mur que avui tanca l'antic porxo i d'una petita finestra de la capella lateral. La façana, i amb ella el campanar de cadireta, correspon a una restauració del 1909.

En que més en dol però, és no poder veure el retaule gòtic de la Pietat, obra de l’any 1480. Es tracta d'un conjunt amb tres carrers, el central més ample, i una predel•la•la de cinc compartiments. La taula central inclou la Pietat, amb les imatges dels donants, i al damunt, on és habitual, el Calvari. Francesc Solius (pintor de Banyoles) utilitzà en aquesta ocasió models característics del gòtic flamenc propers a l'art d'Huguet i de Pedro García de Benavarre.

Ens agradaria completar aquesta petita nota amb una imatge actual d’aquest retaule, que pensem retratava el Josep Salvany Blanch, l'any 1.923; també aclarir a qui pertanyen les armes que adornen la porta, i per descomptat si els tingué en algun moment de la seva història, incorporar el goigs d’aquest Santuari.

Agraïm infinitament a la Nora Vela la seva rapida i eficaç contribució.

SANT VICENÇ DE PLANOLES. EL RIPOLLÈS SOBIRÀ

2012-01-01T13:59:00.000+01:00

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, per les terres del Ripollès sobirà, en aquesta ocasió la nostra destinació era el poble de Planoles, topònim clarament descriptiu; diminutiu curiosament de de Planès, que està avui integrat dins del Municipi.

Volíem recollir imatges de l'església parroquial dedicada a Sant Vicenç de Planoles, de l’edifici esmentat l’any 1.114, no en queda gaire cosa.

Inicialment era una esglesiola d'una nau, amb un absis ornat amb arcuacions de tipus llombard i arcs torals a l'interior, que al segle XVIII es va ampliar amb una segona nau, part de la qual correspon a un antic atri de l'església romànica.

A la torre campanar hi ha hi ha una placa amb la data de 1.869, o així ens ho sembla. Aleshores en aquestes valls l’extracció de ferro portava molts diners.

La torre campanar de planta quadrada, que qualifica d’esvelta , ‘ l’enciclopèdia de Barcelona’ , complia més la funció de conferir seguretat i fortalesa per la seva estructura robusta i compacta, que la de representar – com els campanars romànics - l’eix ascensional que s’adreça a Déu.

Una restauració moderna va posar en relleu l'estructura i rusticitat de la primitiva nau romànica, com també quatre arcs de l'antic atri, enclavats en el parament del mur de migdia o de la segona nau.

Em cridava l’atenció – malgrat no estar inclòs en el catàleg d’arbres i arbredes de Catalunya - un grèvol que creix a l’ombra de l’església.

L’advocació de Sant Vicenç Màrtir, molt estesa al País València, és inusual en aquestes terres , repoblades majoritàriament per persones procedents dels Comtats Francs.

Retratava una rosa metàl•lica en un dels recipients per posar plantes i/o flors. Em feia evocar Pardines.

EL MOLI DE LA GINEBROSA. SEMBLANÇA HISTÒRICA. EL SOLSONÈS

2012-01-01T02:37:00.000+01:00

Segons informació del POUM del municipi de Lladurs, el molí de la Ginebrosa apareix documentat al segle XII. La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, malgrat el dia rúfol creuàvem el pont de pedra que ens permet superar la Ribera Salada, i compareixíem davant la porta del que és avui únicament un habitatge qualificat en l’esdentegat document de planejament urbanístic com acceptable.

Ens rebien amablement i ens donaven tota mena de facilitats per recollir imatges de la bassa, i de la caiguda de l’aigua abans d’entrar al moli, que situat sota l’edifici , ens expliquen que fa molt de temps que no funciona.

Ens cal aclucar els ulls i situar-nos en aquest mateix indret fa prop de mil anys. La producció agrícola - cereals - és bàsicament de subsistència, i per poder ser consumit, el cereal ha de passar per un procés de mòlta que el converteixi en farina.

Des de molt antic l’home s’ha dotat d’un seguit d’instruments mecànics per poder moldre els cereals: des dels molins barquiformes neolítics al molí troncocònic romà, passant pels morters i molinetes utilitzats per les comunitats ibèriques.

A l’edat mitjana, es produirà la difusió d’un nou tipus de molí que, a diferència dels anteriors, troba en l’aigua la seva principal força motriu: el molí hidràulic. L’adopció del molí hidràulic per part de les comunitats medievals va suposar un augment considerable de la producció de farina, atès que la capacitat de mòlta de les moles d’aquests molins era força més elevada.

El molí fariner utilitza l'aigua dels rius com a font d'energia natural, habitualment l’aigua ha estat un dels elements sobre els que els senyors exercien el seu domini feudal; actualment exerceix aquesta funció l’estat. En el nostre cas, el Regne d’Espanya del que som captius d’ençà de 1.714. calia doncs demanar i obtenir el preceptiu permís i concessió. D’això que en diem avui burocràcia, aleshores era una ocasió perquè el senyor exercís els ‘mals usos’, habitualment sobre la muller i/o les filles del sol•licitant. Superat aquest mal tràngol, calia endegar la construcció d’algues infraestructures especials, entre elles la reclosa – en el punt on s’agafa l’aigua del riu i/o torrent - i el canal que ens permet transportar-la fins al moli.

La persistència del plugim feia quasi impracticable el terreny, i desistirem d’arribar-nos fins a la resclosa, necessària a causa de les fluctuacions del cabal , com les riuades i /o les sequeres , l'aigua ha d'ésser retinguda per mitjà de la reclosa que permet elevar el nivell de l'aigua, i desviar-la cap a una canal.

Amb l’ajuda del paraigües ens limitàvem a recollir les imatges que esmentàvem suara, el canal, la bassa i la caiguda de l’aigua abans d’entrar al moli.

Tornava a obrir els ulls al segle XXI, i em dolia constatar que lluny del que en diem ‘progrés’ la humanitat a fet una ‘ fugida cap al davant’, de conseqüències que com a mínim intuïm catastròfiques.

SANT ESTEVE DE TUIXÉN. L’ URGELL SOBIRÀ

2011-12-31T13:56:00.000+01:00

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, ens envien una breu crònica de la seva estada al poble de Tuixén. El lloc es troba aturonat en un penyal especialment estratègic, a 1 206 metres d'altitud, just a la confluència de les valls dels rius de Josa i de la Mola, a l'interfluvi. Al punt més alt de la població, visible des de molt lluny, es dreça l'església parroquial de Sant Esteve.

El lloc de Tuixén (Tuxen) és documentat en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, el 839. Coromines inclou el topònim en les llistes de noms d'origen preromà. La vila de Tuixén és mencionada diverses vegades en la documentació del segle X. Borrell II de Barcelona-Urgell la llegà a Santa Maria de la Seu, en el seu testament del 993. El 1007 el comte Ermengol I, pel seu testament, restituí a Santa Maria de la Seu la vila de Tuixén, que li havia lliurat el seu pare i que ell havia retingut injustament. La donació fou confirmada posteriorment per Ermengol II (1028) i Ermengol IV (1092). Fins a la fi de l'Antic Règim fou de la senyoria del capítol de la catedral d'Urgell.

L'edifici, que data del segle XI, és d'una nau coberta amb volta de canó i capelles laterals. La porta s'obre a la façana oest en arc de mig punt.

El campanar, situat sobre l'entrada, és de planta quadrada i presenta un sol nivell de finestres a la part alta. Antigament estava acabat en punxa, però aquesta va desaparèixer a causa de l'incendi provocat per l'impacte d'un llamp que va caure a principis del segle XX.

Conserva, del primitiu estil, el parament d'alguns murs i una part de la volta de canó.

A l'interior de l'església es conserva una marededéu policroma que data de finals del segle XII. La imatge respon a la representació de la theotokos; és una marededéu en majestat que segueix el model bizantí, és a dir, que es presenta, tant ella com l'Infant, en total frontalitat i simetria. Ens expliquen que presenta a l'esquena una obertura per a guardar relíquies.

El 2007 s'inicià la fase de restauració de la imatge de la Verge, juntament amb un retaule de Sant Sebastià que data de 1577. Com a conseqüència, es rehabilità el teulat i l'interior de l'església, bastant malmesos pel pas del temps. Les obres acabaren a principis de l'any següent.

SANT MARTÍ DE CAMBRILS. ODÈN. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

2011-12-31T06:35:00.000+01:00

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme d’ Odèn al Solsonès; la doctrina pel que fa al topònim es limita a adjudicar-li un origen preromà, anant un xic més enllà, com Manuel Bofarull Terrades recull, por derivar del germànic adenus ‘ el vell, el noble, el sobirà’, superàvem les restes del Castell de Cambrils ,la primera referència és de l’any 1039, on Eribau, bisbe d’Urgell, en una donació que feia a Ricard Altemir, aquest darrer devia prestar serveis feudals al seu senyor, el castlà de Cambrils.

L’any 1135, Dolça donà un alou que tenia el seu marit en el terme del castell de “Chabrils” a Santa Maria de Solsona.

L’any 1145, Babot, fill de Guillem i Godlèn, llegà el feu de “Chabrils” al seu fill.

L’any 1212, hi hagué un acord econòmic entre Pere de Josa i el noble de Peramola, ja que el primer havia causat danys en els castells de Cambrils i de Montpolt, propietats del senyor de Peramola.

Quan es va crear el comtat de Cardona el 1375, aquest castell hi formava part.

Al segle XVII, Odèn era un batlliu de la batllia de Solsona.

Ens aturàvem sota l’absis de la nova església, segle XVII, de Sant Martí de Cambrils. El Miquel ens donaria a tastar les pomes que han madurat sota la seva protecció.

S’esmenta l’any 839, en la falsa acta de la Consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, hom pensa que l’acta és va redactar realment al segle Xl, ja que fou presentada com a prova en un judici celebrat I'any 1024 en el castell de Ponts.

Això dona versemblança a la consagració l’any 1.051 de l'església parroquial de Sant Martí.

L’aprofitament del salí, al segle XVII i XVIII, comportaria un cert creixement econòmic i demogràfic, que explica l’aixecament de l’actual església.

A Cambrils coexisteixen el cementiri vell, atalussat al costat dret de l’església, i el nou fossar situat a poc més de 100 metres.

Martí, que prové del nom Martinus en honor a Mart, el déu de la guerra, és una advocació que està molt present en aquestes terres, i que devem sens dubte a Sant Martí, bisbe de la ciutat de Tours, al nord de Poitiers.

La devoció a Sant Martí va ser molt important a Occitània, regió de la que procedien una bona part dels soldats, que integraven les que anomenen ‘ tropes franques’: s’explica que els soldats francs erigien una capella en agraïment a sant Martí dalt de cada turó reconquerit al sarrains , així s’esmenta per exemple Sant Martí del Canigó, i una llarga llista de capelles, i àdhuc de temples parroquials en els pobles i viles que com Cambrils el tenen per patró.

CAPELLA DE SANT ANTONI DE MAÇANERS A SALDES. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

2011-12-30T11:55:00.000+01:00

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, formen part d’un petit grup de persones, que mitjançant la publicació digital ‘ Berguedà Actual ‘ , ens van descobrint i/o ensenyant les petjades que sovint en forma d’edificis, ens va deixant la història.

En alguna ocasió però, la informació que troben a l’abast és minsa, quan no inexistent, i aprofiten aquest mateix mitja, per demanar la col•laboració dels lectors.

Succeïa el fet esmentat suara quan fèiem recerca de la CAPELLETA DE SANT ANTONI, d’estil Contemporani, que hom troba al voral de la carretera B-400 en el sentit Saldes- Maçaners.

Ens expliquen que s’aturaven per recollir imatges d’aquesta capelleta de Sant Antoni, un edifici quadrat , sense finestres i amb un campanar de cadireta al cantó dret de la façana , envoltat de pins. Tot el que us podem dir és que hi ha una inscripció pintada “Sant Antoni gloriós lliura’ns de qualsevol mal” , una data 1927 i dos inicials R.P.

Pel petit finestró reixat de la porta metàl•lica , s’entreveu un petit altar , adornat amb flors, a l’esglaó d’entrada hi ha un ram, com ofrena recent d’alguns fidels.

Sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Fotografia. Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

SANT ANTONI DE PÀDUA DE LA VALL DE RIBES. EL RIPOLLÈS

2011-12-30T00:39:00.000+01:00

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, per les terres del Ripollès sobirà, en aquesta ocasió volia visitar la dita capella de Sant Antoni de Ribes de Freser , tant perquè aquest és el meu nom – no m’he volgut treure la O de l’acabament perquè com els números que portaven els presoners dels camps de concentració nazis, vull que em recordi sempre, que en aquest país, això de posar-se el nom en llengua catalana, no sempre ha estat possible, i perilla que si badem, ens ho tornin a prohibir -, com pel fet de trobar-se en un indret excepcional que el converteix en un bon mirador de la Vall de Ribes, dels Pirineus i fins i tot de la Plana de Vic, que es veu de lluny, amb el Montseny fent-li d'espona.

Hi accedim des de la carretera de Campelles, amb més temps hauríem fet el camí antic i clàssic, que s'inicia darrere l'Hotel de Sant Antoni i que amb múltiples marrades guanya el fort desnivell d’uns 360 metres, que hi ha des de la Vila de Ribes de Freser. El lloc està avui habilitat per permetre realitzar tota mena d’activitats a l’aire lliure, i de fet pels veïns de la Vall a banda de la connotació religiosa, l’indret està considerat com un parc d’esbarjo.

La capella es va erigir al segle XVIII, amb aquell estil impersonal, que fa difícil distingir els edificis religiosos de la resta, llevat que conservin les campanes –com aquí succeeix - i/o trobis rètols senyalitzadors.

Comparteix l’espai amb un seguit d’antenes – imaginem que de tots els serveis actuals, televisió, ràdio, telefonia mòbil,.... això ens complica un xic la tasca de recollir-ne imatges.

Advertim un escut sobre el timpà de la porta que no sabem identificar; l’edifici presenta un bon estat de conservació i comparteix alguna de les parets amb la que fou casa dels ermitans.

A l’interior que segons llegim és abarrocat, hi ha un retaule.

Saludem un grup de persones que tot just acaben de pujar; salvant les distàncies – sobretot pel que fa a la demografia – aquest petit santuari de Sant Antoni de Pàdua de la Vall de Ribes, exerceix una fascinació similar en aquestes terres, a la de l’antic monestir de Sant Llorenç del Munt, en les ciutats, viles i pobles que l’envolten.

Ens agradarà rebre informació sobre la història d’aquest santuari, i la vinculació d’aquest portuguès universal, amb la Vall de Ribes.

L’AGULLA DEL PONT DEL CLOP. LLADURS. EL SOLSONÈS

2011-12-29T01:46:00.003+01:00

Estava més que encuriosit per aquesta formació rocosa que la toponímia relaciona amb el Pont.

Recollia – per així dir-ho – la llegenda ‘oficial’, però com en altres ocasions intuïa que hi havia alguna cosa més, i confiava en que el temps ens ajudaria a esbrinar-ho.

L’indret pertanyia a la parròquia de Sant Pau de Terrassola que l’any 1.909, com a conseqüència de trobar-se aïllat per l’abandonament que havien patit les cases veïnes, restarà unit a Santa Eulàlia de Timoneda. Decideixo seguir la meva intuïció que em diu que hi ha una relació entre aquest abandonament i l’Agulla del Pont del Clop [ el terme Clop, designa una espècie de pollancre, espècie arbòria pròpia de les riberes ].

A Catalunya tenim una riquíssima varietat de relats llegendaris relacionats amb ponts, que tenen a àngels i dimonis com actors principals : http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/el-pont-del-diable-de-cardona.html

Pel que fa al Pont del Clop, un dels actors va ser efectivament el dimoni, i l’altre a instàncies de l’escolà de Sant Pau de Terrassola, - que li tenia molta devoció – va ser Sant Antoni de Pàdua. Vetllant pel joc net, hi havia també Sant Miquel Arcàngel.

El tracte que van fer els veïns de Terrassola, obligava al diable a fer un pont resistent, de pedra, en el termini d'una setmana, a canvi de tot això li lliurarien les seves ànimes. El prec de l’escolà, va fer que Sant Antoni de Pàdua, fes al dimoni el repte d’acabar-lo abans, i això salvaria les ànimes dels veins.

El dimoni té una llarga trajectòria com a constructor i va acceptar convençut que guanyaria; però si per alguna cosa es coneix a Sant Antoni de Pàdua és pel seu patronatge sobre els treballadors del sector de la construcció. La lluita seria terrible !

Havia de fer-ho sense cap ajuda, i no s’admetia el joc brut, aquestes eren les regles que va posar Sant Miquel arcàngel.

El diable va ser el primer en començar els treballs construint en un sol dia un pilar - dit avui l’Agulla - que serviria de suport al pont.

Sant Antoni anava desbrossant un camí per arribar fins a la Ribera Salada.

El segon dia el dimoni va acabar els encaixos que damunt les parets de pedra, havien de suportar el segon pilar del seu pont.

Sant Antoni continuava desbrossant un camí per arribar fins a la Ribera Salada.

El tercer dia, el dimoni havia aixecat sobre la riba contraria el suport del tercer pilar , que encara avui es pot veure.

Sant Antoni, va arribar fins a la Ribera Salada, i en el seu punt més estret, va aixecar un cindri i va començar a fer un petit pont.

Quan va sortir el sol del quart dia, el petit pont de Sant Antoni ja estava conclòs, i el dimoni va haver d’acceptar la seva derrota, i va marxar deixant per arreu les mostres de la seva inacabada obra.

El dia de Nadal a la missa del Gall, el mossèn va dir en la homilia, que si bé havien salvat l’ànima en l’enfrontament entre les forces del bé i del mal, tota la comunitat hauria de marxar de les seves terres, perquè com Adam i Eva, havien dubtat de la paraula de Déu.

Si avui pugeu dalt la ‘petita terrassa’, tothom us dirà que cal anar-hi amb molt de compte, perquè l’accés a l’interior de l’església no és fàcil ni segur.

SANT MIQUEL DE SERRA-SANÇ. SALLENT. BAGES

2011-12-28T16:42:00.000+01:00

Qui té un amic té un tresor. Ho pensava mentre repassava amb delectació les imatges de les vacances d’estiu, que m’havien enviat el Ramon i la Maria Teresa; fotografies de
Sant Miquel de Terradellas, Sant Pere de Serraïma, Sant Jordi de Lloberes ,... i, ho sorpresa !, de Sant Miquel de Serra-sanç.

Ramon Camprubí , en relació al’indret recull un fet històric força desconegut: "el dia 4 d’agost de l’any del naixement del Senyor 897, el comte Guifré el Pelós, defensant el castell florit de Santpedor va caure ferit de mort i va ser traslladat a les seves propietats que tenia a Serra de Sancio, actualment Serra-sanç, a Sallent. Al cap de pocs dies, l’11 d’agost de l’any 897 va morir. Va ser enterrat, per decisió pròpia, al monestir de Ripoll."

L'antiga quadra de Serra-sanç (Serra d'en Sanç), s'estén en un altiplà (410 metres ), al nord del cap del municipi, Sallent, a l'esquerra del Llobregat, entre aquest i el seu afluent el riu de Cornet. Tingué el seu origen en una propietat donada al monestir de Ripoll, coneguda documentalment des del 951. Situada aleshores en el territori feudal de Balsareny, la jurisdicció criminal corresponia al baró d'aquest castell, mentre que el monjo cambrer de Ripoll n'exercia la purament civil.

L'església documentada ja des del 915, la trobem esmentada com a parròquia el 1154; sembla però que exercia aquesta funció des del 1025, i la mantindria fins el 1878 en que va unir-se a la de Sallent.

El temple actual és una construcció romànica, del segle XII, que presenta una planta de nau rectangular única amb volta de canó, ampliada vers llevant amb l'adossament d'un absis semicircular, decoració en dent de serra i finestra de doble esqueixada. Sobre el mur de ponent, on s'obre el portal actualment - L'antic és tapat al mur de migdia - , es dreça un ample i esvelt campanar d'espadanya, amb dues obertures.

Vers tramuntana d'aquesta església, en un planell ocupat mig per boscos mig per conreus, es troben les restes de l'antic mas de Serra-sanç.

A darreries del segle XIX, quan l’indret va ser integrat dins del terme de Sallent, va fer-se un rebuidat dels murs per encabir-hi l'altar i es va construir un cor elevat.

L'any 1936 va patir la profanació, abandó i degradació fins a la seva última restauració, feta pel FAES a primers dels anys 1970.

Esteu d’acord amb allò del començament ?. Qui té un amic, té un tresor !

FORNELLS DE LA MUNTANYA. TOSES. ESGLÉSIA DE SANT MARTÍ. EL RIPOLLÈS SOBIRÀ

2011-12-28T04:39:00.000+01:00

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés vorejant el Rigard de tornada de Toses, cap del Municipi. L’absoluta manca d’informació pel que fa a la Capella de Santa Magdalena m’havia decebut; ho esperava de l’enciclopèdia de ‘Barcelona’, però certament no de l’Ajuntament, ni del Bisbat d’Urgell.

Ens aturaríem a Fornells de la Muntanya; el topònim , una forma plural i diminutiva de forn, ens descriu sens dubte l’indret en una època de gran activitat en aquestes terres, quan es duia a terme l’extracció i àdhuc algunes tasques relacionades amb la industria del ferro.

Teníem el temps just per arribar-nos fins a l’església dedicada a sant Martí , que s’aixeca al costat del fossar; sembla que és romànica d'origen, i com tantes altres va ser ‘engrandida’, hi ha constància documental que al segle XVIII l'absis fou suprimit. Únicament es conserva una petita nau de l’església primitiva. Ens expliquen – el temple està tancat - que darrere del presbiteri hi ha la sagristia, adossada sota el campanar d'espadanya. L'interior i la part de l'exterior és arrebossat.

Feta la feina reposarem forces a Can Casanova.

No teníem ocasió de visitar el Museu del Pastor, obra de Joaquim Gassó i Creuhet, que acull una col•lecció d'eines del camp i del món de la pastura. Ens expliquen que hi ha una complerta col•lecció d’estris relacionats amb aquesta tasca; tant els que es feien servir per a tractar directament el bestiar, com els que es refereixen a l'entorn del pastor en la seva via quotidiana.

Sortim en direcció a Dòrria, i ens cal superar una grossa torrentera, que s'escola per damunt del poblet, i que recull les aigües dels cims de Dòrria i de la serra de Gorroblanc.

Ah!, si en teniu ocasió feu saber que hi ha una errada a l’article de l’enciclopèdia de Barcelona, ara diu : La seva església parroquial és dedicada a sant Climent. Formava part de la baronia de Toses. Actualment és una entitat local menor amb junta administrativa pròpia.

L’església està dedicada a Sant Martí, i és sufragània de Sant Victor de Dòrria. La manca de sacerdots ha provocat que aquestes distincions ‘tècniques’, parroquial, sufragània,... no tinguin avui massa sentit.

SANT MARC DE CAL BASSACS. GIRONELLA. EL BERGUEDA JUSSÀ

2011-12-27T00:55:00.000+01:00

És sens dubte un dels edificis religiosos més ‘vistos’ del Berguedà; està situada a l’esquerra de la autovia C-16 quan circulem en sentit Berga.

Vista, no és sinònim de visitada, i més enllà de la devoció que li tenen els veïns de Gironella, Sant Marc – com la major part dels edificis religiosos – viu un aïllament creixent.

De l’indret trobem a l’enciclopèdia :

Església de Sant Marc dels Bassacs, l'origen es remunta probablement al segle X.

Inicialment era un eremitori, construït aprofitant una roca aïllada, la qual fou completament excavada per formar-hi un habitacle. Posteriorment, aquesta peça serví d'absis de l'església que hi fou erigida al davant.

El 1749, fou edificada l'església actual de Sant Marc, la qual fou igualment construïda per tal d'aprofitar l'eremitori com a absis.

A poca distància de l'església, i adossades a una roca, hi ha restes d'una construcció amb coberta i dos pisos i un sepulcre excavat lateralment a la roca.
En aquesta mateixa roca, al costat, hi ha una gran escala excavada i, molt a prop, indicis de l'existència d'una torre circular de defensa, com les edificades pels carolingis al segle IX.

La pàgina web de l’Ajuntament de Gironella, diuen :

construïda al segle XVIII (segons una pedra cantonera, amb data de 1749) damunt d’un temple anterior; a banda i banda de l'entrada principal i a la clau de l'arc s'hi troba l'únic exemple de grafits medievals de la comarca (segle XIII-XIV), que representen uns castells. Aquesta primera església , s’aixeca al ensems sobre un antic ermitori del segle IX-X excavat a la roca.

A la roca situada darrera l'absis i a la seva part superior s'hi aprecien restes d'altres construccions.

Quan m’aturava per recollir-ne imatges els termòmetre marcava -2 graus; aquestes temperatures afecten al funcionament normal dels equips digitals, i també dissortadament als esser humans. M’emportava com a premi un constipat.

Un consell de bon amic, atureu-vos a contemplar Sant Marc.

Nostra Senyora del Carme de la Farga de Bebié.

2011-12-26T13:08:00.000+01:00

( extret del llibre Història d’una Colonia Textil – La Farga de Bebié )

A l'any 1895, Edmundo Bebié Wild, enginyer suís, que havia treballat en la construcció del canal de Suez, i que posseïa una fàbrica de filats de llana que portava el seu nom; E. Bebié und Co. Turgi A.G., a d'Aargua, prop de Zuric, un cantó travessat pel riu Aare, afluent del Rin, molt ben aprofitat per a la producció d'energia hidràulica, va arribà a Barcelona i recorregué la conca del Ter, on va crear també una fàbrica de filats i una colònia tèxtil.

Edmundo Bebié Wild, de religió protestant , i posteriorment la seva família, mai van impedir que els habitants de la colònia poguessin disposar d'un lloc per practicar lliurement la seva religió. Ben al contrari, recolzen moralment i econòmicament la pràctica del catolicisme. Hem de tenir en compte que els Bebié també van ser extremadament respectuosos amb les tradicions i costums catalanes, i col • laboraren en el seu manteniment de diverses formes.

Durant alguns anys, Els fidels de la colònia que habitaven a la banda dreta del riu, zona adscrita al municipi de les Llosses, depenien de la parròquia de Sovelles. Tanmateix, els fidels de la banda esquerra, pertanyien a la parròquia de Sant Quirze de Besora i de Montesquiu. La llunyania d'aquestes dues parròquies respecte de la colònia dificultava que els hi feligresos de la Farga poguessin assistir regularment a missa. Això va provocar que se sol • licités a l'empresa un espai per adaptar-lo al servei religiós. La petició fou atesa i el dia 5 de febrer de 1927 és va beneir i obrir una dependència adossada a la mateixa fabrica per aquest fi. Dos dies després, el rector de Montesquiu va sol • licitar al bisbe de Vic la facultat de poder celebrar dues misses cada diumenge, una de les quals s'oficiava a la Farga de Bebié.

El dia 19 de març de 1935, els veïns de la banda esquerra del riu ( municipi de Montesquiu ) van adreçar una sol•licitud al Bisbat en la qual demanaven ser incorporats a la parròquia de Montesquiu. En el transcurs del mes següent, l’alcalde de Montesquiu també va adherir-se a la petició dels veïns amb un altre document dirigit al Bisbat. Malgrat tots els esforços, aquesta petició no es va poder dur a terme a causa dels problemes polítics que s’iniciaren pocs mesos després.

A la Farga de Bebié , no varen ser destruïdes cap de les edificacions que pertanyien a la Colònia. Una de les accions principals que varen dur a terme els seus responsables va ser ordenar pintar la bandera suïssa sobre les taulades de la fabrica amb la finalitat d’expressar la seva neutralitat i, per tant, no ser bombardejats.

En acabar-se la Guerra Civil, a l’abril de 1939, Mn. Pere Viñas Currius prengué possessió de la parròquia de Montesquiu que compartia al servei religiós amb la colònia de la Farga de Bebié

A l’any 1943 va arribar a la Farga de Bebié el primer capellà propi d’aquesta colònia: Mn. Josep Rovira Tenas, nascut a Vic i fill adoptiu de Manlleu. Era jove, dinàmic i tenia moltes ganes de treballar. Va decidir modificar i arreglar l’oratori, cosa que va fer realitat amb l’ajuda econòmica de l’empresa.

A principis dels anys 50 els fidels de la colònia van sol•licitar als Bebié que, com que la colònia tenia capella propi s’edifiqués un temple ja que, a més, l’oratori era un lloc poc propici per als actes religiosos. Aquesta sol•licitud fou atesa pels Bebié i Juan Enrique Bebié Hurts ( net del fundador), que per aquells anys era el director tècnic de l’empresa, va posar el màxim interès per tal que es dugués a terme la construcció de l’església.

El dia 6 de març de 1955 el doctor Ramon Masnou i Boixeda, bisbe de Vic, col•loca la primera pedra del temple de la Farga de Bebié.

L'arquitecte va ser Gil Nerot, el constructor Joan Serradell , i l'enginyer Abril.

Disposo d'imatges de les diferents fases de la construcció.

L'església és d'estil muntanyenc i consta d'un esvelt campanar on es van col•locar quatre campanes que porten els noms de Trinitats, Maria a Monte Carmelo, Joshepa, i Antonia Maria Claret.

Darrera l'altar major l'escultura de talla de la Mare de Déu del Carme, patrona de la colònia de la Farga de Bebié.

El dia 16 juliol de 1958 el doctor Ramon Masnou i Boixeda, bisbe de Vic va fer la benedicció i la primera missa solemne d'aquesta nova església així com el Cor de la Farga oferí el cant dels goigs amb lletra de Sebastian Sanz i música de Mossèn Enric Bonada en honor a la patrona de la Farga, la Verge del Carme.

Aquests Goigs - que ens cedia la Nora Vela - tenen llicència eclesiàstica des del 28 de setembre de 1960.

Paquita Viñeta Ortigués.

SANTA EULÀLIA DE TIMONEDA. EL SOLSONÈS

2011-12-26T00:30:00.000+01:00

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme de Lladurs al Solsonès, la nostra destinació en aquesta ocasió era l’església parroquial de Santa Eulàlia de Timoneda; en un context rural esperava – sóc un ingenu – veure almenys una oca; s’explica de la Santa que mentre era a casa seva, tenia cura de les oques que s'hi criaven; per aquest motiu, al claustre de la Catedral de Barcelona hi ha de forma permanent tretze oques, tantes com els anys que tenia en morir, de color blanc, com a símbol de la seva puresa. El topònim clarament descriptiu, em retornava de la meva petita decepció, i en el camí fins a Santa Eulalia trepitjàvem una munió de plantes de farigola, coneguda també com a timó. Així, Timoneda, ‘lloc on hi ha gran quantitat de plantes de timó’.

L’església de Santa Eulàlia de Timoneda és un edifici d’origen romànic, esmentada l’any 839, fou donada el 1131 pel bisbe d'Urgell a l'església de Solsona; des dels inicis del segle XX, i com a conseqüència del despoblament té agregada la de Terrassola.

Consta d’una sola nau amb volta de canó i diversos cossos afegits. La porta, adovellada i datada el 1623, s’obre al mur sud.

L’edifici presenta un notable campanar de torre de planta quadrangular d’estil romànic que presenta tres nivells d’obertures – el campanar s’estreny progressivament a cada nivell - i coberta de quatre vessants. El tercer pis és posterior i tot el conjunt va ser restaurat el 1993.

El campanar tenia a les esglésies romàniques, una funció simbòlica, més enllà de la utilitària, que habitualment consistia en exercir com lloc de guaita i bada ; representava alhora l’eix ascensional que s’adreça a Déu, i per la seva estructura robusta i compacta, conferia seguretat i fortalesa als creients.

El fossar situat al davant del conjunt d’edificis a manera de pantalla, li atorga una pàtina de solemnitat.

MONESTIR DE SANT SALVADOR DE LA VEDELLA. EL BERGUEDÀ INUNDAT.

2011-12-25T13:13:00.000+01:00

Dir que qualsevol excés està permès – fins quasi és d’obligada pràctica en el terres del Berguedà - , és un lloc comú; el Tomàs i la Carmen, em feien arribar unes imatges – magnifiques com sempre - del monestir de Sant Salvador de la Vedella, i dels seus entorns; l’antic cenobi s’aixeca tossudament sota la central tèrmica de Cercs, damunt d’un penyal que sobresurt de les aigües del pantà de la Baells i que forma una illa.

És possible accedir-hi amb molta sort, per la carretera de Berga a Puigcerdà, poc després de Cercs; cal prendre el trencall a la dreta que porta a la Nou. El monestir és proper a aquesta carretera i s'hi pot arribar per un accés gens fàcil, si el nivell de les aigües ho permeten. Just a la cruïlla de Fígols surt una pista que baixa fins el riu i porta al davant del monestir.

Sant Salvador de la Vedella fou seu d'una petita comunitat monacal depenent de Sant Sadurní de Tavèrnoles. Els seus orígens cal emmarcar-los en la repoblació de la comarca del Berguedà.

Els monjos de Tavèrnoles funden (830) la casa monacal de Sant Salvador, sota la regla de sant Benet. El nom de Vedella procedeix d'albadella (petita abadia). Els seus orígens devien ser eremítics, sota el roc on posteriorment es bastiria l'església romànica s'hi veuen unes coves que devien ser els primers refugis de la comunitat d'Avadella.

Tot i que el monestir s'erigí com una abadia, aviat es convertí en un simple priorat. El 1040 consta la seva dependència de Sant Sadurní. A partir del segle XII la importància del monestir devia minvar considerablement.

En la visita del deganat de Berga (1312, l'església apareix documentada com a parròquia i mantenia el seu caràcter de priorat lligat a la congregació benedictina de Tarragona. Al segle XV patí una forta davallada i cap el 1580, en extingir-se el monestir de Sant Serni, el lloc passa a ser administrat pel monestir de Sant Pere de la Portella.

Fins al començament del segle XX era una parròquia rural de cases escampades, centrada en l'església parroquial (Sant Salvador), antic monestir de Sant Salvador de la Vedella, de la qual depenien els santuaris de Sant Corneli i de la Consolació.

Les tres esglésies donaren nom, al llarg del segle XX, als barris o colònies de les veïnes mines de Fígols (Fígols de les Mines), però la colònia de Sant Salvador de la Vedella s'establí, no prop de l'església, com les altres, sinó 1 quilometres aigües avall. El 1970 el poble tenia encara 1 865 habitants , en gran part establerts al nou poble de Sant Jordi de Cercs, aixecat arran de la construcció del pantà de la Baells, inaugurat l’any 1.976.

En ve sempre al cap una expressió argentina ‘ algún día sonaran los tiros por el lado de la justicia’ ; allà i aquí, l’espera comença a fer-se insuportable.

LA GINEBROSA DE LLADURS. CASA I MOLÍ. EL SOLSONÈS

2011-12-25T00:06:00.002+01:00

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme de Lladurs al Solsonès, ens cridava l’atenció un pont de pedra sobre la Ribera Salada, del que recollíem imatges i documentàvem succintament. Més enllà d’aquesta magnifica infraestructura, s’aixeca majestuosa encara , la casa que segles enrere – amb menys facilitats de tot ordre, econòmic i tècnic - va fer el que avui sembla impossible, aixecar un pont.

Demanava a l’Ajuntament de Lladurs informació de la Masia de la Ginebrosa, i en l’esperança de rebre-la us en faig un avenç :

La masia és el tipus de construcció rural típica de Catalunya, sobretot de la Catalunya Vella; és l'edifici principal d'un mas, que com el que ens ocupa té un molí, i edificis auxiliars per al bestiar i/o la maquinària agrícola.

Pel que fa a les característiques arquitectòniques, destaca habitualment una gran façana en la que hi ha la porta principal, adovellada majoritàriament fins el segle XVI, i de llinda més endavant- en aquest cas tenim un exemple d’ambdós models, la principal adovellada i la posterior amb llinda - .

La casa – amb profusió d’obertures a la façana principal – té els tres nivells clàssics, l’inferior majoritàriament vinculat a l’activitat agrícola, la mitjana amb clara dedicació d’habitatge familiar, i la superior reservada en èpoques passades a tasques com l’assecatge de fruits, embotits i/o pells, que reforça possiblement avui la funció residencial.

En aquesta zona el cobriment és fet de teules àrabs, que descansaven generalment sobre bigues de fusta disposades de forma perpendicular a la façana. La teulada – molt tradicional – és de dues vessants perpendiculars a la façana.

Cap a la zona del Pirineu el cobriment superior es fa amb lloses de pissarres blaves o grises mentre que a la resta es fa amb teules. Tant en un cas com en l'altre descansen sobre bigues. El sostre primerament era pla però a partir dels segles XVI i XVII en les masies més notables té forma de volta de creuer.

El material emprat per a la seva construcció és la pedra picada.

Josep Jou Tort, amo de la Ginebrosa, va demanar i obtenir llicència del senyor de Terrassola, Domingo Ignacio de Miquel i de Rovira, per construir l’any 1.775 un pont damunt del llit de la Ribera Salada, que permetia l’accés al molí , dit també de la Ginebrosa.

Pensem que la casa com el molí - que disposa avui encara d’un ramal, possiblement de la Ribera Salada, i quina concessió ha de constar en algun document -, son força anteriors a la construcció del pont.

Esperem – d’un i altre edifici, casa i molí – rebre la informació que sol•licitàvem de l’Ajuntament de Lladurs.

Del catàleg brevíssim que podreu veure en aquest enllaç, trobem : http://www.lladurs.cat/POUM/catalegMasies/400%20TERRASSOLA.pdf

La casa de la Ginebrosa , qualificada pel que fa a l’estat de l’habitatge com DOLENT , ens diu que està documentada des de 1.372.

El molí qualificat com ACCEPTABLE, està ja documentat al segle XII

Com una mera elucubració deixem aquí constància ateses les dades anteriorment exposades, que l’any 1.775, quan ‘pel senyor de Terrassola, Domingo Ignacio de Miquel i de Rovira, es va donar llicència a Josep Jou Tort, amo de la Ginebrosa, per construir aquest pont davant del molí de la Ginebrosa’ ; amb altres materials, amb una menor envergadura ,... el pont ja devia existir.

La crònica ‘mala administració’ del regne d’Espanya, que autoritzava l’any 1.492 el viatge de Colom a les Amèriques, com una ‘fugida endavant’ que en aquella ocasió els va sortir bé, i amb l’assassinat i espoli als indis van poder anar tirant una bona temporada. Comportaria segles a venir la desamortització dels bens eclesiàstics – una de les operacions més destraleres de la història de la humanitat- , i amb la concentració de parròquies, aconseguiria la fita somniada d’esborrar i/o fer molt difícil reconstruir la història – gran i petita . d’un gran nombre d’indrets d’arreu del país.

No ens podem estar de ‘ felicitar’, als inspiradors d’aquestes accions, i als Reis que els ho vam permetre.

SANT MARTÍ DEL CLOT, O DE TORNADISSA. BIANYA. LA VALL DELS SENTITS

2011-12-24T13:43:00.000+01:00

El Tomàs Irigaray Lopez la Carmen Toledo Cañadas ens envien una crònica de la seva visita a l’antic poble de Sant Martí del Clot, dit també de Tornadissa, que pertany avui al municipi de la Vall de Bianya (Garrotxa), el lloc és documentat l’any 1076. - L’enciclopèdia de ‘Barcelona’ diu : centrat per l'església parroquial de Sant Miquel, romànica, situada a 509 metres d’altitud, als vessants meridionals de la serra de Malforat, damunt la riba esquerra de la vall de Sant Ponç d'Aulina. Pensem que hi ha una errada quan a l’advocació d’aquesta església.

El nom antic d'aquesta església parroquial és Sant Martí de Tornadissa, que ha compartit al llarg de la història amb el de Sant Martí del Clot. Se'n tenen notícies des del segle XIII i se sap que va quedar greument malmesa pels terratrèmols del segle XV. Conserva l'absis tapat però parcialment per la sagristia , la volta i el portal adovellat del segle XVII , al costat de migdia,on hi ha gravada una inscripció, en caràcters gòtics referent als terratrèmols de la comarca d'Olot ,i de la reconstrucció que calgué fer de l'edifici. Havia estat sufragània de la de Sant Salvador de Bianya.

La planta primitiva, del segle XII, va ésser modificada amb l'afegiment de les capelles laterals i la sagristia. L'església va ser també sobrealçada. A la capçalera hi ha un absis semicircular, amb una finestra central, d'arc de mig punt, actualment cegada.

L'any 1936 l'església va ser incendiada. Després de 1939, per tapar les pedres ennegrides, tot l'interior del temple va ser enlluït. La torre del campanar, rectangular, s'alça a l'extrem sud-oest de l'edifici. El temple manté la condició de parroquial.

Pel que fa al doble topònim; Clot - lloc baix voltat d'elevacions - faria referència a la ubicació física del indret ; als vessants meridionals de la serra de Malforat, a ponent de Capsec i a l'esquerra de la riera de Bianya. De Tornadissa, pensem que faria referència l’abundància de TORNASSES - Planta umbel•lífera de l'espècie Angelica silvestris- . Com sempre però, sou pregats de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Cal tenir el sentits molts atents, justament per poder gaudir de les moltes belleses que es troben a la ‘Vall dels Sentits’

L’ORGUE DE L’ESGLÉSIA BARROCA DE SANT ESTEVE DE CASTELLAR

2011-12-24T00:17:00.000+01:00

L’església romànica de Sant Esteve de Castellar s’aixecava en algun moment dels segles X i XI en el lloc conegut com Puig Castellar. Entre els segles XII i XIII hi ha constància d’algunes ampliacions i modificacions. El campanar, la darrera obra important és del segle XVI.
L’any 1.772, es dessacralitzava el temple i s’atorgava el permís per utilitzar el material en la construcció d’una nova església parroquial, a l’altre costat del riu, a la zona més habitada. L’edifici s’aixecava damunt de la ermita romànica de Sant Iscle i Santa Victoria.

El nou temple, d’estil barroc, del que tenim una única imatge, obra de Lluis Mateu, que vindria a Castellar justament per prendre part com artesà qualificat, en la construcció de l’actual església d’estil neogòtic.

Devia ser de migrades proporcions, tota vegada que el nou temple es construí al seu damunt, i no s’enderrocà fins que va estar completament acabat.

L’orgue d’aquella església barroca serà desmuntat, i traslladat fins a l’església de la Santa Creu de Cabrils, on en recollíem unes imatges.

L’any 1.892 es consagrava la nova església parroquial, - que es la que actualment podem veure – i se la dotava d’un nou i magnífic orgue, que desapareixia juntament amb els moble i alguns paraments religiosos, en els primers dies de la Guerra Civil.

Demanava al Monestir de Montserrat una fotografia de l’orgue que Emilia Carles Tolrà, donava al Monestir, i que era segons les cròniques idèntic al de Sant Esteve de Castellar.

A reserva de completar aquesta breu crònica, sou pegats com sempre de fer-nos arribar les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya.gmail.com

DÒRRIA. TOSES. ESGLÉSIA DE SANT VICTOR. EL RIPOLLÈS SOBIRÀ

2011-12-23T01:31:00.000+01:00

Aturàvem el vehicle al costat de l’església i el rentador, dalt d’un coster damunt la vall del Rigard, al vessant meridional de la serra de Gorrablanca, on culmina al puig de Dòrria (2.539 metres d’altitud ), que constitueix el termenal dels municipis de Vallsabonera (la Cerdanya Sobirana), i els de Toses i Queralbs ( el Ripollès Sobirà), a la frontera francoespanyola.

La Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, que som alhora parella romànica i romàntica, volíem veure i retratar l’església parroquial dedicada a Sant Víctor, que apareix datada (probablement de forma errònia) el 839,i que fou consagrada el 903.

L’any 1997 hi foren descobertes unes importants pintures murals romàniques del segle XII; arrel d’aquesta descoberta, s'ha considerat que una part dels murs actuals són del segle X, quan es feu la primera consagració, i per tant, preromànics.

L'església presenta una sola nau culminada amb un absis rectangular no diferenciat en planta. Posteriorment es substituí la coberta per la volta de canó, s'allargà la nau i es canvià la ubicació de la porta; a l'exterior, al costat de l'accés actual, es veuen les restes de la porta original, amb forma d'arc de ferradura.

Les pintures murals – a les que no teníem accés, ja que l’església estava tancada - daten del segle XII. Ens expliquen que la zona del presbiteri està presidida per la Maiestas Domini, envoltada dels símbols dels evangelistes. A cada costat s'hi representaren els arcàngels Miquel i Gabriel i ja en els murs, els apòstols. A l'arc triomfal es conserven dos símbols del zodíac (bessons i sagitari). La Maiestas Mariae, acompanyada dels profetes David, Ezequiel i els àngels, es troba a la volta de la nau. A la paret sud del presbiteri s'ha conservat un rostre que data de l'època preromànica (segle X).

Des del fossar annex recollíem una imatge de l’edifici que aixecat en una pendent, esdevé complicat de retratar.

SANT QUINTI DE TARAVIL, CAPOLAT. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

2011-12-22T01:21:00.000+01:00

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem abans d’arribar a la masia Casòliba; literalment al seu damunt s’aixeca el petit fossar que envolta l’església de Sant Quinti de Taravil.

El topònim Taravil, dit també Travil, és objecte de tota mena d’especulacions pel que fa al seu origen; des d’un origen àrab tal al-abira ‘ el turó de la riba’ , significat que l’assimila al Talavera que trobàvem a la Segarra, fins a fer-lo derivar de l’iber Iturri que significa ´¨font" ; aquí con en altres llocs : Torà, Tura... desapareix la "i" inicial, com també en el cas de Iturissa (antiga Tossa). El topònim en alguns indrets possiblement es va assimilar a "Torre", com en el cas de "La Torre de Fontaubella", o "la Torre de l'espanyol", pobles en els que no hi ha recollida l'existència de cap torre, però sí de fonts importants.

Històricament l’indret fou la base per la reconquesta i repoblació de la Vall de Lord, duta terme pel comte Guifré el Pelòs entre els anys 872 i 878. En aquell període el Bisbe d’Urgell Galderic, atorgarà la condició de parròquia a Sant Quinti, així com a les esglésies de Sisquer, Montcalb, Castelltort, la Selva, Tentellatge, el Cint, la Mora, Valldora, la Pedra, Terrers, ...

No s’esmenta com a parròquia en la visita al deganat de la Vall de Lord l’any 1312; hom pensa que aleshores tenia ja la condició de sufragània de Sant Martí de Capolat, mantenit però alguna funció quasi parroquial com el fossar, que conserva avui encara, malgrat no dur-s’hi a terme el culte religiós de forma regular.

Res en aquest petit edifici rectangular ens evoca el seu origen romànic; sembla que fou refeta per atendre adequadament les necessitats del culte; l’any 1.857 el cens de Capolat era de 525 persones, actualment segons la pàgina web de l’ajuntament de Capolat és de 79 persones.

No podíem accedir a l’interior , on ens expliquen que es conserva un altar barroc, obra de Josep Pujol i Juhí del segle XVIII.

Entenem l’adopció de mesures contra Catalunya - des de l’espanyolisme radical d’ençà de 1.714 - com la retenció indeguda dels diners de la Generalitat, practicada pel President Jose Luis Rodríguez Zapatero – que pensem cal denunciar davant del Tribunal penal Internacional - ; se’ns fa difícil d’empassar però, la ‘col•laboració lleial’ que ha portat com a conseqüència la despoblació i la misèria al nostre país.

LA MONEDA IBÈRICA DE PLANOLES. EL RIPOLLÈS

2011-12-21T03:01:00.000+01:00

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, fins a Planoles a la comarca del Ripollès, el topònim és clarament descriptiu, Planoles , diminutiu plural de plana , que s’ha de traduir com ‘ planes petites’. Això justament és el que veiem.

Els vessants nord i sud són coberts de boscs de roures i pins a la solana i avets a l'obaga, fins a prop dels 1 800 metres d'altitud, i de pasturatges i ermots d'aquesta alçària en amunt; els conreus pràcticament han desaparegut en els darrers anys del segle XX , i els pocs que queden, farratge bàsicament, es troben prop de la població.

La vida a Planoles es desenvolupa al centre de la seva vall, entre la carretera N-152, i el riu Rigard prop del qual discorre la via del ferrocarril; ambdós infraestructures comuniquen Barcelona amb Puigcerdà.

Ens aturàvem davant de l’església de Sant Vicenç màrtir, excels patró del poble, per retratar el monument a la moneda ibèrica.

La moneda original de bronze [ no s’esmenta l’escala a que es va fer la reproducció ] va ser trobada el 1992 pels senyors Joan Espinet i Eudald Carbonell al prat de la Colomina.

La moneda va ser encunyada aproximadament a la segona meitat del segle II a.C. pertany als ausetans, tribus iberes que poblaven l'actual Osona.

A l'anvers hi ha un cap viril mirant cap a la dreta, el revers un genet sostenint una palma amb la mà dreta i a sota la inscripció ibera EUSTI (nom d'una ciutat dels ausetans)

Una imatge semblant es pot veure a l’actual escut d’aquesta comarca de la Catalunya Central.

Prop del lloc on es va trobar la moneda es van identificar restes de carbons vegetals, ceràmica i escòria de ferro, això permet sostenir la hipòtesis que en aquell indret hi havia una foneria. En els segle XVII i XVIII, l’explotació de les mines en tots els pobles de la Vall, va fer créixer nombroses fargues a les ribes del Freser i del Ter , que van resistir fins que l’extracció del mineral va deixar de ser rendible.

De la importància que va tenir aquesta activitat ha nascut la ruta de les mines de la Valls de Ribes.
http://www.vallderibes.cat/index.php/lang-ca/senderisme/252-ruta-de-les-mines.htm

Ah!, no hi ha cap explicació – raonable i/o científica - que expliqui aquesta troballa aïllada.

BOCINS DE LA HISTÒRIA DE CABRILS. EL MARESME

2011-12-20T04:00:00.000+01:00

En el recorregut que fèiem per Cabrils, rememorant – fins on és encara possible – el que m’agrada definir com ‘Univers Tolrà’ ; visitàvem - gràcies a les bones gestions del Jaume Tolrà Ferrer , - la Capella del Santíssim de l’església parroquial de la Santa Creu, el Josep Vidal, el Salvador Juliana, i l’Antonio Mora ; aquest edifici annex al cos del temple parroquial s’aixecava a les darreries del segle XIX, a expenses de Doña Emilia Carles Tolrà, primera Marquesa de Sant Esteve de Castellar.

Tot em cridava l’atenció !, la simetria magnifica del recinte, les obres d’art que penjaven de les parets, la ‘delicadesa’ en que s’havia dissenyat l’altar, i malgrat l’absurd intent d’esborrar la creu del blasó de Josep Tolrà Avellà, el fet – per a mi extraordinari - que es salvessin tots els paraments en els dies foscos de la Guerra Civil.

Retratava en primer lloc – noblesa obliga – el blasó corresponen al cognom Carles que s’ha conservat perfectament, ja que no llueix cap símbol que les masses estultes poguessin identificar com a religiós.

Ho feia desprès amb el que presenta la mutilació a la Creu, que correspon al cognom Tolrà.

Retratava finalment l’escut d’armes – en colors - de la Marquesa de Sant Esteve de Castellar.

El matí donaria per a molt més, i amb la dosis justa ho anirem posant blanc sobre negre.

No volia concloure però, sense deixar-vos una pregunta obvia. Per quina raó no s’articulen unes rutes de turisme cultural en aquesta comarca del Maresme ?.

Ah!, fèiem extensiu l’agraïment manifest al Jaume Tolrà Ferrer, a Mossèn Josep Rodríguez Fernández, Rector de l’església de Cabrils.

PONT D’ORNIU. COLONIA ROSAL. OLVAN. BERGUEDÀ JUSSÀ

2011-12-19T01:47:00.000+01:00

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem davant les restes més visibles de l’anomena’t Pont d’Orniu, a la vora de la Colònia Rosal, en el costat que pertany al terme d’Olvan.

No trobem cap explicació pel que fa al topònim Orniu, i agrairem com sempre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Es defensa una datació baix medieval per aquesta obra, aixecada en un moment indeterminat del segle XIV. Reforça aquesta tesis el fet que l’any 1369 les baronies de la Portella —de la qual depenia el terme d’Olvan— i de Lluçà van passar a mans dels barons de Pinós i de Mataplana, senyors de Bagà i de la Pobla de Lillet.
El canvi de la senyoria feudal va comportar anys de prosperitat a la contrada, amb la construcció a Gironella, per exemple, de l’església de Santa Eulàlia (en el darrer quart del segle XIV) i d’un pont (1389) sobre el riu Llobregat.

Documentalment però, la primera notícia del Pont d’Orniu, dit ara ‘Pont Vell’ data del 1719, i fa referència a la necessitat de reconstruir-lo.

L’absència de riuades documentades en aquella època i la proximitat del final de la guerra de Successió (1702-1714), fan pensar que va ser destruït- com es recull als segadors- ‘per dessolar la terra ‘. Ens calia la ‘retenció indeguda’ dels cabals catalans duta a terme pel Jose Luis Rodríguez Zapatero, per prendre consciència de l’odi extrem que ens tenen – des de sempre - els nostres mals veïns.

Ens apropem al tercer centenari d’aquell genocidi estremidor, que s’enduria les llibertats catalanes, l pretenia alhora – a sang i fetge – esborrar la nostra llengua i la nostra cultura.

Les derruïdes restes del Pont d’Orniu, clamen reparació i revenja a les aigües que ara dolçament, s’emporta el Llobregat fins al mar.

l’ OBLIDADA SANTA MAGDALENA DE TOSES. EL RIPOLLÈS

2011-12-18T13:11:00.000+01:00

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, per les terres de Toses, que pertanyent administrativament a la comarca del Ripollès, però que depenen del Bisbat d’Urgell en l’àmbit religiós.

Alguna dada bàsica :

La vall de Toses tenia com a centre jurisdiccional el castell de Toses, ben documentat des del segle XIII, quan pertanyia als nobles cerdans cognomenats Urg o Urtx, que s'uniren als Mataplana pel casament de Galceran d'Urtx amb Blanca de Mataplana, efectuat abans del 1240. Amb el fill d'aquest matrimoni, Ramon d'Urtx, la vall de Toses, amb Dòrria i Campelles, passà a formar una de les batllies del gran domini dels barons de Mataplana. Aquest domini prengué, avançat el segle XIV, el nom de baronia de Toses.

De l'antic castell de Toses, regit per castlans que en reconegueren vassallatge als Mataplana i després als Pinós, es conserven trossos de mur, i se'n veuen fossars a l'indret anomenat els Castellassos, més amunt de la població de Toses. Des de l'emplaçament del vell castell es domina tota la collada de Toses, el coll de Castellar, Dòrria, la Roqueta del camí de Castellar i tota la part alta de la vall de Ribes.

Toses En la documentació antiga Tosos (segle IX), probablement prové del llatí TONSOS pelats (d’arbres); o: tosa 1 f. [LC] Acció de tondre. 2 f. [LC] [AGR] Temps en què normalment es tonen les ovelles. 3 f. [AN] Festa celebrada a les cases de pagès quan tonen les ovelles. O tossal 1 m. [LC] Petita elevació del terreny de pendent no gaire rost, en una plana, en una serralada. 2 m. [HIG] En heràldica terrassa abscissa en forma de tres cims arrodonits.

Em crida l’agencio la Capella de Santa Magdalena, situada quasi a les defores del poble, l’edifici llevat del campanar no evoca el seu caràcter religiós, ens adonem que hi havia un rellotge de sol a la façana del que resta únicament l’ gnòmon *

* gnòmon m. [FIA] [IMI] Estil o tija que per la posició i llargària de la seva ombra serveix com a indicador de l’hora, de l’altura del sol, etc.

Advertim que en alguns edificis propers llueixen dates del segle XIX; ens agradaria saber – amb un acceptable nivell de certesa - l’origen del topònim, i per descomptat malgrat l’oblit habitual e imperdonable que en fa l’enciclopèdia de Barcelona, i la pàgina web de l’Ajuntament, la història de la Capella de Santa Magdalena.

Pensem que l’escut municipal hauria d’intentar reflectir allò que és realment Toses i el seu entorn; el recurs de conservar les armes dels senyors feudals, ens sembla retrògrad i forassenyat , dit sia amb tots els respectes als dissenyadors de la heràldica ‘moderna’.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_de_Toses

Agrairem la tramesa a l’email coneixercatalunya@gmail.com de qualsevol informació.

ESTANYS DE LA PERA . BAIXA CERDANYA

2011-12-18T00:41:00.000+01:00

El dia no prometia ser gaire adequat per sortir a caminar, de bon matí. des de la finestra de casa unes boires presagiaven un temps incert; animats pels dies nebulosos que després s’han convertit en un grat record, vam iniciar la nostra sortida del divendres; el grup el composàvem en aquesta ocasió , l’Àngela, la Dolors, la Rosa i el Miquel, i la nostra destinació eren els llacs de la Pera, a la Baixa Cerdanya.

Passat el túnel del Cadí , la Cerdanya s’obria més soleia, dalt dels cims del Pirineu però , les bromes eren senyores del cel. Travessat el poble de Martinet en direcció a la Seu d’Urgell girem a mà dreta en la cruïlla amb l’indicador de Lles i Aranser. Pugem per la carretera, virada, bastant estreta i amb dues a tres paelles; a mitja pujada un trencall a l’esquerra ens porta al poble d’Aranser.

Bell i encantador poble que es ben mereixeria una petita crònica, avui però, era una sortida únicament matinal , i anàvem a preu fet, continuàvem per la carretera asfaltada fins a l’estació d’esquí nòrdic d’Aransa; a partir d’aquesta punt seguim per una pista de terra i ens arribem fins l’àrea de Pollineres ( 2.129 metres.) on hi ha una gran font d’aigua, molt, molt freda, barbacoes, taules i bancs de pedra en un prat verd , que per arreu recorre l’aigua de petits rierols.

Fem un mos i prenem els pals i les motxilles ; acompanyats per un suau vent de tramuntana comencem a caminar, la ruta està marcada amb senyals grogues i el número 1 , per tant és difícil perdre’s , el ventet ens refresca i ens anima a marxar.

Un tros més amunt la primera i petita dificultat: passar per damunt d’un tronc un dels braços del riu del Molí, la dificultat és minsa però a ningú li agrada anar amb els peus mullats, la ruta assenyalada sovint ens porta per diferents llocs on circula l’aigua, que creuem sense cap perill mitjançant passeres de pedres.

És un plaer veure l’aigua del riu trenant entre les roques i davallant amb lleu brogit, més endavant la cascada d’aigua ens brinda una nova visió; la de veure saltar l’aigua , i escoltar el monòton soroll dels esquitxos al picar damunt la pedra; ens cal fer alguna parada per treure’ns i/o posar-nos roba perquè l’exercici escalfa el cos.

Superem una pujada lleugerament forta i som al primer estany ; l’estany petit a 2.310 metres d’alçada, al seu damunt, com protector té el pic de Monturull. Avui no havíem ànecs nedant; continuem pujant per una camí de pedres fins arribar al estany superior a 2.380 metres d’alçada, més gran i emmarcat en la seva riba pel pic de Perafita, gaudim de la seva contemplació, abans de fer via fins el proper refugi ; des d’allà la panoràmica és esplendorosa , contemplem la vall del riu que hem pujat i que s’allarga més enllà del nostre punt de sortida; admirem el circ que conformen la serra Airosa, el Monturull, el Perafita i la serra de Sirvent, les terres de la proper Principat d’Andorra comencen en el que sembla proper coll del Perafita .

Ens meravellem davant la simfonia que composen les pedres grises i negres, el verd de les plantes, i el contrast brutal entre els arbres joves i ufanosos, i arbres vells i grisosos, al seu costat encara els que son ja morts, orfes de colors, als que vesteixen pietosa i gratuïtament les flors del bosc , i tot embolcallat pel sol brillant, l’aigua cantarina i transparent ,i l’aire pur i fi , sota la blavor intensa del cel.

Dissortadament arriben també fins aquí els brètols, els vàndals i altres tribus irracionals, no se’ls por dir muntanyenc, esportista o gent ben educada
als que deixen abandonats en un paisatge tan bell llaunes o bosses de plàstic, oi ?

Ho comentàvem mentre desfèiem el camí que ens portarà de nou fins l’àrea de Pollineres, on donarem per acabada aquesta matinal.

SIC TRANSIT GLORIA MUNDI. EMILIA CARLES TOLRÀ, PRIMERA MARQUESA DE SANT ESTEVE DE CASTELLAR

2011-12-17T11:54:00.000+01:00

Rebia una trucada del Josep Vidal que em convidava a acompanyar-lo a Cabrils, allà ens trobaríem amb el Jaume Tolrà Ferrer, que ens acompanyaria pel que carinyosament anomeno ‘univers Tolrà’. Acceptava encantat.

Em recollíem a les 8,30 el Josep Vidal i el Salvador Juliana, i marxàvem en direcció, Sentmenat, Polinya, Santa Perpetua, on ens incorporàvem a l’autopista de peatge – som a Catalunya – en direcció a Girona, sortíem per incorporar-nos a l’autovia de Mataró – l’enllaç és de peatge - ; [costa d’entendre la gasiveria del Zapatero, per retornar els diners que deu a Catalunya, que s’ha fet càrrec en els ‘anys bons’ d’anticipar els diners de les inversions compromeses per l’Estat]. Des de la N-II feiem via fins a Vilassar, i des d’allà en un curt trajecte arribàvem a Cabrils.

El recorregut matinal en companyia del Jaume Tolrà Ferrer, va ser una autèntica delícia; visitàvem la Capella del Santíssim de l’església parroquial de la Santa Creu, que s’aixecava a instàncies de Doña Emilia Carles Tolrà, també l’orgue que desmuntat de l’església barroca de Sant Esteve de Castellar, s’instal•laria l’any 1.874 a Cabrils. Castellar del Vallès i la Basílica del Santuari de Nostra Senyora de Montserrat, rebrien de la cristiana generositat de Doña Emilia, un orgue idèntic; els castellarencs destruirien el de l’església Neogòtica que anys a venir serà coneguda com ‘la Catedral del Vallès ‘ , i excepcionalment , la protecció de les forces lleials a la Generalitat permetria salvar l’exemplar Montserratí.

Cercant a la hemeroteca de la Vanguardia trobava dos minses referències al traspàs de la que fou primera Marquesa de Sant Esteve de Castellar :

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/02/26/pagina-5/33336690/pdf.html
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/02/26/pagina-5/33337186/pdf.html?search=%20'Emilia%20Carles%20Tolr%C3%A0'

Visitàvem la casa on va néixer el 28 d’octubre de 1.848 Emilia Carles Tolrà; transmet serenitat i pau, malgrat trobar-se prop de la carretera que comunica Cabrils amb Vilassar.

Més tard teníem ocasió d’accedir a la casa on va tenir lloc el traspàs de la Marquesa, el camí flanquejat per palmeres, ens fa evocar el descens als inferns del Dante, que ens confirma la visió dels jardins abandonats, i l’aspecte de la casa on naixia l’11 d’abril de 1.817, Josep Tolrà i Avellà, que es cassaria en segones núpcies el 16 de març de 1.882 amb la seva jove neboda Emilia Carles Tolrà.

La trajectòria industrial de nissaga Tolrà s’ha de qualificar d’efímera, ja que s’extingirà amb la guerra civil; el segon marques Emili Carles-Tolrà i Amat, morirà a Nàpols l’any 1.940, possiblement com a conseqüència del disgust per la negativa del govern feixista a permetre el seu retorn, fonamentat en la seva condició de ‘catalanista’, i els negatius informes que fonts interessades presentaren davant l’Autòcrata.

Malgrat l’ultratge i la profanació de les restes del Panteó Tolrà a Sant Esteve de Castellar del Vallès durant la contesa bèl•lica , les restes de Emili Carles-Tolrà i Amat, rebran sepultura al costat de les de la seva esposa Rosa Coll i Carles, i es refarà el Pantéo en el que figurarà des d’aleshores l’escut de Doña Emilia Carles Tolrà, enlloc del de Josep Tolrà i Avellà, com per arreu veiem en aquesta Vila.

Sic transit gloria mundi és una locució llatina que significa literalment: "Així passa la glòria del món".

EL PONT DE LA GINEBROSA. LLADURS. EL SOLSONÈS

2011-12-17T03:07:00.000+01:00

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, pel terme de Lladurs al Solsonès; l’extensió d’aquest terme 128 quilometres quadrats, supera de molt la de l’illa de Formentera, 83,24 quilometres quadrats ; dissortadament la densitat de població en un i altre lloc, ens dona una diferència abismal : 1,95 habitants per quilòmetre a Lladurs, per 109,89 a la petita illa de les Pitiüses .

La nostra primera destinació era l’anomena’t pont de la Ginebrosa, que permet superar el cabal de la Ribera Salada.

Fa quaranta-cinc metres de llargada, amb una alçada sobre el corrent de l’aigua de 4,30 metres, i una amplada de 2,34 metres; té tres arcs de mig punt rebaixats, una amplada de pilars considerable – plovia, i tant l’estat del terreny com l’ímpetu de l’aigua que baixava pel llit del riu, aconsellaven no arriscar-se a mesurar-ho de forma exacta, si teniu ocasió de fer-ho, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com - i un tallamar al pilar central. Li manquen les baranes que les riuades s’han anat enduen al llarg dels més de dos segles d’existència d’aquesta infraestructura.

L’indret estava sota el domini feudal del Castell de Terrassola , i està document que l’any 1775 el senyor de Terrassola, Domingo Ignacio de Miquel i de Rovira, va donar llicència a Josep Jou Tort, amo de la Ginebrosa, per construir aquest pont , damunt del llit de la Ribera Salada, que permet l’accés al molí , dit també de la Ginebrosa.

El pont de pedra malgrat estat fet a l’anomenada ‘Edat Moderna’, té uns trets clarament medievals; permet únicament el pas de vianants , i/o animals de carrega; fa la clàssica ‘esquena d’ase’ , i més enllà de permetre creuar la Ribera Salada als que necessitaven els serveis del molí, va permetre estalviar temps, i augmentar la seguretat als qui seguint els antics camins rals que passaven per aquesta zona.

Agraïm l’atenció rebuda quan demanaven informació a l’antic molí que exerceix avui únicament com a residencia familiar.

Quan al topònim és clarament descriptiu, i fa referència a l’abundància d’arbres i/o arbustos de Ginebre comú, que devien existir en aquest indret

ESGLÈSIA DE LA COLÒNIA DE SANTA MARIA. RIPOLL

2011-12-16T05:11:00.000+01:00

Ens aturàvem per retratar l’església de la Colònia de Santa Maria, dins ja del terme de Ripoll, la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, fa força temps que no s’hi du a terme cap ofici religiós, i no consta per enlloc l’advocació a que esta dedicada.

Gràcies a l’Alfonso Sanchez Pozo, podíem accedir a l’interior i llevat d’error diria que s’hi venera l’Assumpció de la Mare de Déu.

No he trobat cap informació d’aquesta església, que estimo anterior a 1.928 si donem credibilitat a la següent noticia ;

LA VANGUARDIA
Edición del domingo, 19 agosto 1928, página 25

RIPOLL

En la colonia de Santa María, parroquia de Ripoll, han celebrado su fiesta mayor, con Oficio solemne, sardanas, conciertos y bailes, amenizados por la orquesta «Els Serratins» de esta villa.

Ens explica el nostre amable interlocutor que hi havia una residència governada per un grup de monges, i que les alumnes – ens parla sempre de dones – rebien alhora educació i formació laboral; també a la hemeroteca trobem una confirmació d’aquesta informació ,

LA VANGUARDIA
Edición del domingo, 17 enero 1965, página 47

LOS CENTROS EMPRESA

Es innegable que existe una honda preocupación por extender la Enseñanza Media; que se buscan nuevas rutas por conseguir que, por lo menos en su aspecto del Bachillerato Elemental, la mayor parte de los españoles tengan acceso a este tipo de enseñanza. El principio es fundamentalmente bueno, aunque, en la práctica, cabría objetar que, primero, debería abordarse en serio la reorganización de la Primera Enseñanza.

En el sentido apuntado, la Dirección General de Enseñanza Media ha realizado una serie de ensayos llamados a tener una honda repercusión. Si por un lado la existencia de filiales ha venido a hacer frente a la falta de Institutos de Enseñanza Media, —filiales que habría que conseguir se transformaran en centros auténticos con el número requerido de catedráticos, y no continuar siendo lo que ahora son: soluciones pobres al terrible problema de la falta de Institutos—, por otro, y en una ejemplar colaboración entre la empresa privada y el Estado, se han ensayado los llamados «Centros de Empresa)), el primero de los cuales ha sido inaugurado en la Colonia de Santa María, junto a Ripoll. He podido comprobar personalmente la maravillosa realidad de esta nueva institución, obra de los derechos sociales de la empresa S.Á.P.H.I.L., creada por decreto del 26 de diciembre de 1963.

Como señala el mentado decreto, uno de los más importantes medios para ía extensión de la Enseñanza Media es el de la empresa mercantil, «.considerada como un ambiente definido dentro del cual puede tener lugar en condiciones óptimas la educación de grado medio con una finalidad primordial de perfeccionamiento personal de los trabajadores». Con mis propios ojos, como he dicho, he podido comprobar la realidad y el buen funcionamiento de esta empresa ejemplar.

Vista general de la residencia del «Centro de Empresa» S.A.P.H.I.L., en la Colonia de Santa María (Ripoll) un ejemplo a imitar por parte de las grandes empresas fabriles

En un edificio concebido funcionalmente para la finalidad que va a desempeñar, medio residencia medio centro educativo, viven en perfecta comunidad casi un centenar de jóvenes trabajadores, que alternan su labor en la fábrica con el estudio y la educación. Al terminar sus cuatro años de permanencia en tal residencia reciben el título de bachiller elemental', amén de una cantidad acumulada a lo largó de los cuatro años que han pasado en la empresa. Creo que la cantidad alcanza la cifra del centenar de miles de pesetas.

Este «.Centro de Empresa» se crea, por el momento, con carácter provisional y experimental.

El mismo decreto insiste en ello, señalando que, al final de los cuatro años primeros de experiencia, se revisarán los resultados. Entre tanto, uno piensa que el ejemplo debería cundir, que hay muchos centenares de empresas que podrían imitar a S.A.P.H.I.L.. creando, a su vez, «Centros de Empresa», de modo que el trabajador pudiera beneficiarse de esa nueva modalidad. Y, ¿quién sabe?, a lo mejor la experiencia resulta tan buena que su fomento se hace necesario. En todo caso, hemos creído útil dedicar una columna de nuestra «Atalaya» a esa estupenda labor, con la esperanza de que sea imitada, o, cuando menos, conocida.

José ALSINA

Explicava en un anterior article que les Colònies del Llobregat s’han esforçat per atraure un ‘ turisme cultural’ que no tenia fins els nostres dies cap oferta interessant, afegia amb total convenciment que Espanya és dissortada i únicament, sol i consum alcohòlic per a la majoria dels que venen a visitar-nos, i defensava que sortosament a Catalunya PODEM SER L’EXCEPCIÓ d’aquesta deshonrosa regla.

Agrairé com sempre, la vostra informació sobre aquesta església de l’Assumpció de Nostra Senyora de la colònia Santa Maria a l'email coneixercatalunya@gmail.com

LA MOLA DE LORD. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

2011-12-15T03:21:00.000+01:00

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, baixàvem del vehicle, i el deixàvem aparcat en un mínim espai que es troba quan s’acaba la carretera que des de Sant Llorenç de Morunyus mena fins al començament d’un camí excavat a la roca, i que seguint les estacions del Viacrucis, amb alguna aturada per recuperar l’alè, ens permetrà un cop superada la porta metàl•lica per evitar la fugida del bestiar que pastura per la mola, veure en primer lloc la minúscula capella de Sant Pere Màrtir, i al seu davant a l’esquerra del camí un canó del que acabaríem també esbrinant la història.

Des d’aquell punt el terreny davall dolçament, i ben aviat es fa visible la gran fàbrica de l’església monumental de Santa Maria de Lord, al seu costat, compartint paret mitjanera, l’edifici de la hostatgeria, al darrera de l’església, orientat al nord, en un posició que situaria a l’alçada del cambril de Nostra Senyora, s’aixeca el petit fossar.

Cal passejar fins als límits d’aquesta mola, i deixar-se guanyar pels espais infinits que des d’aquí s’albiren; el pantà de la Llosa del Cavall al nostres peus, la Serra de Bastets, el Capolatell i el Pla de Busa,......

En coneixem altres de moles, i certament cadascuna té el seu particular encant:
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/11/santa-maria-de-cabrera-la-mola-del.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/02/sant-llorenc-del-munt.html

Des del màxim respecte i estimació vers la Comunitat Contemplativa que resideix permanentment aquí dalt, pensem que l’existència d’un espai per poder esmorzar i/o prendre un refresc o un cafè; com si tenen a Sant Llorenç del Munt, o a Santa Maria de Cabrera , Senyora del Cabreres ; lluny de ser un destorb, fora un reclam perquè més persones vinguessin fins aquí, i d’aquesta forma poguessin conèixer i estimar, aquest bonic setial de la Mare de Déu.

La baixada atesa la ubicació obaga de l’accés, ens obliga a extremar les precaucions

SANT MARTÍ DE CAMPELLES. EL RIPOLLÈS SOBIRÀ

2011-12-14T02:02:00.000+01:00

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés per les terres del Ripollès sobirà, la nostra destinació en aquesta ocasió era el poble de Campelles, topònim que deriva de la forma plural campell, diminutiu de camp, és clarament descriptiu, ja que s’estén per uns extensos replans a la solana de la serra de la Llacuna, divisòria d'aigües del torrent de Prat de Jou amb el Rigard.

El lloc ja és esmentat el 918 en un document de l'arxiu comtal, en el qual apareix el lloc dit Engelats (Engelados), en els termes de la vila rural de Campelles (Campilias), a la Vall Pedrera i dintre del comtat de Cerdanya; quatre anys més tard, l'abadessa de Sant Joan, Emma, comprà un mas dins el terme de Campellicis. El topònim surt esmentat de nou al llarg dels segles XI i XII, amb les formes de Campillas i Campeyles.. La seva església de Sant Martí fou cedida el 1035 pel comte Guifré de Cerdanya al seu fill Guillem, juntament amb la de Santa Maria de Ribes. Diu el testament del comte Guifré que ningú no podrà construir-hi cap castell sense el consentiment dels comtes de Cerdanya.

El poble és centrat per l'església parroquial de Sant Martí, bisbe de la ciutat de Tours, al nord de Poitiers, i la seva devoció a casa nostra, com la de Sant Sadurní, Serni, en aquestes terres, s’explica per la participació de tropes franques en l’anomenada reconquesta del territori català a les forces musulmanes.

La devoció a Sant Martí va ser molt important a Occitània, regió de la que procedien una bona part dels soldats, que integraven les que anomenen ‘ tropes franques’, aleshores no existia França ni Espanya, malgrat ho afirmin els ‘historiadors’ a sou d’ambdós regnes.

La història conta que els soldats francs erigien una capella en agraïment a sant Martí dalt de cada turó reconquerit al sarrains , així s’esmenta per exemple Sant Martí del Canigó, i una llarga llista de capelles, i àdhuc de temples parroquials en els pobles i viles que com Campelles el tenen per patró.

Ben poca cosa resta d’aquella església esmentada l’any 1.035, l’actual fou edificada al final del segle XVIII, amb un estil força impersonal, que qualifiquem de mastodòntic [*]

El diccionari català- valencià –balear del Institut d’Estudis Catalans, diu en relació a aquesta entrada :
Extremadament corpulent, de grandària descomunal [*].

La segona accepció em serveix per qualificar moltes de les esglésies aixecades amb els beneficis del comerç amb Amèrica; us deixo un enllaç que us donarà informació al respecte :
http://blocs.xtec.cat/historiaiesserrademarina/files/2008/10/el-comerc-entre-catalunya-i-america-copy.pdf

Podria obrir una nova classificació com fèiem amb les que anomenen ‘esglésies trentines’ . Deia respecte de la major part de les que així qualificava, que representaven més l’ status social dels que les aixecaven, que la seva devoció cristiana, aquest és un fet que tenen en comú amb les ‘esglésies mastodòntiques ‘, si bé en aquestes calia habitualment el concurs de més d’una persona i/o família.

Déu, i el seu missatge començaven a tenir un paper cada cop més petit, fins arribar en els nostres dies, a l’absoluta banalització de la religió, i a l’abandonament massiu de la seva pràctica.

Això és dolorosament visible en la major part ‘d’esglésies mastodòntiques ‘, situades en entorns actualment poc o gens habitats.

Us estalviarem històries de passades grandeses , que ni en la visió més optimista del futur, podem imaginar vista l’actual situació.

Advertia el gnónom del rellotge sol damunt la portalada, entre la imatge del Sant i el rosetó. Del que fou fossar, en resta únicament alguna placa.

SANT SALVADOR DE LA VEDELLA. EL BERGUEDÀ INUNDAT

2011-12-13T01:39:00.000+01:00

Dir que qualsevol excés està permès – fins quasi és d’obligada pràctica en el terres del Berguedà - , és un lloc comú; el Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas , em feien arribar unes imatges – magnifiques com sempre - del monestir de Sant Salvador de la Vedella, i dels seus entorns; l’antic cenobi s’aixeca tossudament sota la central tèrmica de Cercs, damunt d’un penyal que sobresurt de les aigües del pantà de la Baells i que forma una illa.

Quan baixa el nivell de l’aigua és possible accedir-hi; des de la carretera de Berga a Puigcerdà, poc després de Cercs, cal prendre el trencall a la dreta que porta a la Nou. El monestir és proper a aquesta carretera i s'hi pot arribar per un camí gens fàcil, que us deixarà al llit fangós del pantà; els havien explicat que just a la cruïlla de Fígols surt una pista que baixa fins el riu i porta al davant del monestir, no tenim la certesa d’estar descrivint el mateix vial.

En tot cas, com veureu en les imatges, l’esforç s’ho val, i molt.

Alguna dada de la història d’aquest edifici, que des de dalt d’un petit turó, s’entesta en fer-nos evident que hi ha havia - hi ha encara – alguna opció millor que convertir el Berguedà en un dipòsit d’aigua potable.

Sant Salvador de la Vedella fou seu d'una petita comunitat monacal depenent de Sant Sadurní de Tavèrnoles. Els seus orígens cal emmarcar-los en la repoblació de la comarca del Berguedà.

Els monjos de Tavèrnoles funden (830) la casa monacal de Sant Salvador, sota la regla de sant Benet. El nom de Vedella procedeix d'albadella (petita abadia). Els seus orígens devien ser eremítics, sota el roc on posteriorment es bastiria l'església romànica s'hi veuen unes coves que devien ser els primers refugis de la comunitat d'Avadella.

Tot i que el monestir s'erigí com una abadia, aviat es convertí en un simple priorat. El 1040 consta la seva dependència de Sant Sadurní. A partir del segle XII la importància del monestir devia minvar considerablement.

En la visita del deganat de Berga (1312, l'església apareix documentada com a parròquia i mantenia el seu caràcter de priorat lligat a la congregació benedictina de Tarragona.

Al segle XV patí una forta davallada i cap el 1580, en extingir-se el monestir de Sant Serni, el lloc passa a ser administrat pel monestir de Sant Pere de la Portella.

Fins al començament del segle XX era una parròquia rural de cases escampades, centrada en l'església parroquial (Sant Salvador), antic monestir de Sant Salvador de la Vedella, de la qual depenien els santuaris de Sant Corneli i de la Consolació. L’Antoni Gallardo i Garriga, ho retratava l’any 1.930. La imatge pertany ara a l’Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Cliqueu damunt d’aquest enllaç, en el que hi ha unes imatges del tot excepcionals . http://www.monestirs.cat/monst/bergue/bg10vede.htm

Sant Corneli, la Consolació,i Sant Salvador, donaren nom, al llarg del segle XX, als barris o colònies de les veïnes mines de Fígols (Fígols de les Mines).

La colònia de Sant Salvador de la Vedella, no s'establí però , prop de l'església, com les altres, sinó 1 quilometres aigües avall. El 1970 el poble tenia encara 1.865 habitants.

L’any 1.976, com a conseqüència de l’entrada en funcionament del pantà, els habitants es traslladaren al nou poble de Sant Jordi de Cercs.

Sant Salvador ens recorda tothora, que malgrat no ens volen contestar, sortosament no hi ha manera de ‘matar’ les preguntes.

BREU CRÒNICA DE LA VERGE DE LORD.

2011-12-12T11:00:00.000+01:00

La tradició popular ens explica que la Verge de Lord – en algun lloc he llegit del Lord – va ser trobada miraculosament per un bou – costa, en els nostres dies, imaginar-nos un bou en aquell indret -; acostuma a succeir que com no ‘llegim amb la necessària visió històrica’, no siguin capaços d’imaginar-nos un ‘tractor’ del segle VIII o XIX, que a més d’ajudar en les tasques agrícoles, s’ocupava de les vaques , i garantia així la producció de llet, i donaria el darrer servei a la taula, amb la seva carn guisada, i/o rostida. El bou – segons la tradició - va aturar-se en un punt concret, i va començar a gratar la terra, malgrat els requeriments que se li feien, quan tornava a passar, repetia una vegada i altra l’acció de gratar la terra com si la vida li anés en allò; finalment el pagès va entendre que aquesta conducta era un senyal de Déu – la gent del camp, aleshores i ara, son espavilats de mena -, i va acabar descobrint una cavitat a poca profunditat, i dins hi havia una bella imatge; la d’una dona assentada, amb un nadó dret damunt la seva falda; avisat el Pare Prior del Monestir de Sant Llorenç de Morunys, desprès d’examinar-la, i portar la imatge al cenobi, perquè també ho fessin la resta de canonges; van prendre l’acord de proclamar que era sens dubte la imatge de Santa Maria i l’Infant Jesús, que per haver-se trobat dalt d’aquesta mola va ser anomenada Mare de Déu de Lord. La notícia, proclamada amb l’autoritat del Pare Prior de St. Llorenç de Morunys, va córrer com el llamp per tota la comarca i aquella bona gent, moguda pel seu amor a la Mare de Déu es va aplegar a la Mola per a contemplar i venerar a la veïna majestuosa, que amagada fins aleshores com un tresor honrava les seves terres.

Començava possiblement amb un humil altar, al que seguiria possiblement una capelleta, el culte de la Mare de Déu de lord, que a petició de les autoritats eclesiàstiques, i el poble devot , aconseguirien la decidida del col•laboració del comte d’Urgell, propietari dels terrenys; amb l’esforç de tothom – el poble aportava de forma desinteressada la força del treball - , van aixecar la primera edifici al que pròpiament podia dir-se església, on fins a dia d’avui, amb totes les vicissituds que pugueu imaginar-vos, s’ha venerat la imatge de la Mare de Déu del Lord.

987: Mossèn Cecilià Levita és nomenat el primer capellà del Santuari.

1202: Armengol Gomes i la seva dona Adelaycis fan donació a la Santíssima Mare de Déu dels terrenys de la muntanya de l'Hort.

1242: El Vescomte de Cardona Ramon Folch demostra amb notables donacions seva gran devoció a la Mare de Déu de l'Hort.

1310: Don Guillem de Calders regala al Santuari al Mas Solort.

1450: S'aixeca el segon temple.

1541: Fins 1590 va ser l'època en què es van fer per diversos devots les principals fundacions al Santuari. Entre elles la de celebració d'una missa tots els dimarts, la d'una altra missa cada dissabte, la de la missa major cantada tots els dies festius, etc.

1587: La Casa de la Mare de Déu de l'Hort passa a ser convent de PP. Dominics i va a compte d'aquests la cura del Santuari.

1634: Surten del Santuari els religiosos dominics.

1636: La Sagrada imatge plora per una bona estona a vista de molts testimonis.

1637: Succeeix el miracle anomenat del Verger. Que demanem ens expliqueu a l’email coneixercatalunya@gmail.com

1695: Les importants obres de reparació, eixample i adorns practicades a l'església, li donen l'aspecte d'un nou temple. Es fa l'anomenada casa nova.

1729: Els esposos Villorbina consagren els seus béns i les seves persones a la Verge de l'Hort

1785: Es posa la primera pedra del temple modern.

1810: En força d'ordres superiors, es veu privat el Santuari de la meitat dels seus joies de plata.

1810: Per disposició del Govern, el Santuari va ser despullat de la meitat dels seus joies de plata, i també de diners i queviures.

1811: El Govern dóna ordre que siguin celebrats per compte ia favor de l'Estat els endarreriments dels censals del Santuari, destinant-los a els anomenats hospitals militars.

1812: Per ordre del general Lacy, el Santuari serveix de dipòsit de presoners francesos.

1823: El 28 de març, dia de Divendres Sant, una partida de milicians incendia part de la casa del Santuari.

1824: En una espantosa sequera la Mare de Déu de l'Hort obté del Senyor, en benefici dels seus devots, una abundant pluja d'una manera sobtada i sorprenent.

1825: Es reparen els danys que les flames havien causat dos anys abans.

1835: Les tropes carlistes converteixen el Santuari en hospital de ferit. Poc després el general Mina l'assetja amb un nombrós exèrcit.

1836: El coronel Niubó incendia el Santuari i queda reduït a cendres.

1837: Es improvisa una reduïda capella en el lloc que va ser presbiteri, i s'habilita una part de la casa arruïnada.

1840: El General Lleó fa enderrocar el poc que havia estat edificat i volar les parets que l'antic edifici quedaven en peus. Reviu el culte públic de la Verge de l'Hort i se li erigeix un altar a l'església parroquial de Morunys.

1854: Per intercessió de la Santíssima Verge, queda preservada del còlera la vila de Morunys i els pobles de la comarca.

1863: Un devot de la Verge regala una rica i bellíssima corona de plata guarnida de pedreria. Amb això anima a formar una associació per tractar la reconstrucció del Santuari, començant les gestions per executar el projecte concebut i més adquirir el terreny de l'Hort que havia estat confiscat per l'Estat.

1866: Es venen en subhasta pública els terrenys de l'Hort i es compren a favor del Santuari.

1867: El 19 d'agost es col • loca la primera pedra del nou Santuari.

1870: Es van emprendre ràpidament els treballs del temple i la casa. El 25 de març d'aquest any es va beneir solemnement l'església, una altra vegada amb l'assistència de les autoritats, dels eclesiàstics i de gran nombre de fidels. El 19 d'agost del mateix any va tenir lloc la solemne inauguració del Santuari. Van assistir a l'acte el senyor Bisbe de Solsona, més de setanta eclesiàstics, autoritats civils dels pobles de la comarca i una enorme multitud que va desafiar valentament la copiosa pluja.
L'acte més emocionant de la festa va ser el trasllat triomfal de la imatge de la Verge de Lord des de la Parròquia de Sant Llorenç de Morunys , on rebia interinament culte, fins a la seva nova i pròpia al cim de la Mola.

1881: La casa de Lord i el Santuari van ser cedits a una comunitat de religiosos Trapenses, vinguts del Monestir de Divielle de França, des d'on havia estat expulsats l'any anterior en virtut de les lleis de l'Estat.

1896: El 6 d'agost es va declarar un gran incendi que va destruir completament l'altar major i els quadres que representaven la llegenda. La imatge de la Verge va poder ser rescatada gràcies a la generosa i temerària intervenció de tres veïns de Morunys: Joan Pey, Joan Pintó i Jaume Costa, que van pujar a corre-cuita el camí de la Mola. Es creu que l'incendi es va originar per un llampec.

1897: Reparat ja el temple, es va reposar la imatge i es va restablir el culte públic amb tota solemnitat. La festa, celebrada el 7 de juny, va donar ocasió, una vegada més, a fer palesa la devoció arrelada a tota la comarca a la Verge de Lord.

1901: S'inaugura el nou altar major , essent en aquesta ocasió Jose Monegal , fill de qui, anys abans havia pagat restauració del temple, qui es fa càrrec dels costos.

1910: Es va celebrar el quarantè aniversari de l'aixecament del temple. En aquesta solemnitat, celebrada el 19 d'agost, el senyor Bisbe de Solsona va oficiar de pontifical; va cantar la Missa la capella de música de la Parròquia de Morunys, acompanyada de la Banda "Els Fatxendes", de Sabadell, i va predicar el doctor Esteban Monegal , germà de D. Josep i catedràtic del Seminari de Barcelona. La gran concurrència va obligar a assistir a la cerimònia des de l'exterior del temple.

1919: Don José Monegal signatura en la Notaria del Sr Antonio Par, de Barcelona, ia favor del senyor Bisbe de Solsona una escriptura de cessió de tots els terrenys de Lord, que, el 1687, havien estat adquirits a l'Estat pel seu pare per edificar el temple, al mateix temps funda una capellania al Santuari amb l'advocació Consolatris afflictorum, per tal d'assegurar en el futur un capellà custodi per a major culte de la Verge.

1923: Es va celebrar amb una festa del 8 de setembre, la inauguració de la imatge convenientment restaurada, amb assistència de les autoritats de Sant Llorenç i de diversos rectors de la comarca i predicant el reverend Vicente Casals, rector de Sant Llorenç. També va concórrer a l'acte D. José Monegal, que havia pagat la important i encertada restauració de la imatge.

1929: Es van inaugurar dues precioses teles de Luis Masriera, en substitució de les altres dues cremades en l'incendi de 1896, i que representaven escenes de la llegenda.

1936: Tampoc el Santuari de Lord va escapar al saqueig de l'onada revolucionària. Als nou dies de començada la revolució (28 de juliol), en saber-se que el comitè de Sant Llorenç volia pujar al Santuari per saquejar, José Pintó Costa els va precedir de bon matí per salvar la imatge de la Mare de Déu. Va carregar amb ella i juntament amb Luis Graus, José Segreto, Jaume Sato i diumenge Sato, veïns de Sant Llorenç, amagar la imatge entre la mala herba, en el lloc anomenat el Coleu, prop de la Mola, mentre pensaven en un altre lloc més segur i estable. El que van fer al dia següent José Pintó i els Sato, pare i fill, a la nit, en un clot dels que serveixen per guardar patates, a Les Valls, propietat de l'esmentat Jaume Sato.
La imatge de la Verge va romandre en l'amagatall fins al 26 de desembre del mateix any, en la data va haver de ser treta pels mateixos que la van amagar, un cop descoberts després de diverses indagacions, interrogacions, amenaces i presó dels sospitosos. La imatge va romandre alguns dies a l'Ajuntament de Morunys, després va passar al museu de Solsona.

1.939. Al mes de gener de 1939 va començar l'èxode camí de França, juntament amb altres imatges degudament embalades. El 16 d'octubre l'arqueòleg mossèn Joan Serra Vilaró i el reverend Joan Pintó, van descobrir la Mare de Déu de Lord quan es dirigien fins Darnius (Girona) amb la convicció de recuperar allà diversos objectes artístics de la Diòcesi de Solsona. La van traslladar a Barcelona i al dia següent Mn. Serra Vilaró, encarregat de la recuperació d'objectes artístics del bisbat de Solsona, la va lliurar, mitjançant acta, a Claudio Pintó, perquè provisionalment la custodiés a casa seva.

Anys 40: El 18 d'agost retornava amb fastuosa solemnitat, al costerut palau de la Mola.

Anys 60: A darreries de la dècada anterior la família que vivia al Santuari es va veure obligada a abandonar-lo, a causa dels inconvenients de la llunyania amb la vida social, i familiar; el feixisme començava afluixar el jou, i això es traduïa en l’abandó del Santuari, fet que provocava un sentiment de pena i de dolor als visitants devots de la Verge i del seu Santuari, que veien l'esfondrament de l'edifici com inevitable conseqüència .

Anys 70: El dia 19 de maig de 1971, vigília de l'Ascensió, el Pare Jordana, que havia estat Prior-President de Poblet i de la Sagrada Ordre Cistercenc Espanyola, acompanyat d'un llec basc, arribaven a la Mola, amb la intenció de residir-hi.
En aquells anys la carretera no passava més enllà de l'ermita de Sant Serni. Era convenient que arribés més a prop del Santuari. Es van fer les gestions oportunes per aconseguir-ho. Per fi, la màquina excavadora arribava al final del treball, precisament el dia de Sant Jordi, i el dia de la Verge de Montserrat, era un humil turisme el que estrenava la pista, seguida de prop per un altre. Aleshores i ara, l’espai per estaciona els vehicles és un problema pendent de resoldre.

1975. El dimarts 25 de novembre de 1975,un helicòpter cedit pel conegut i gran altruista Francisco Betriu, feia un viatge en l'espai exacte de tres minuts. Emprava aquest temps en rebre la càrrega cinc sacs de 250 Kg, volar girant cap al poble de Sant Llorenç, i dipositant la seva càrrega en el mateix lloc d'emplaçament de l'amarrament superior del cable fort de sustentació, tornant al seu punt de partida. Quaranta viatges en dues hores, des de les onze fins a la una del migdia. També es va instal•lar un cable per fer pujar els materials fins l'extrem de la costa del Queixal on s'alça la capella de Sant Pere Màrtir, i d'allí ser portats al Santuari. Es va fer a base d'un motor d'explosió de vegades reemplaçat per un tractor petit que va grimpar "motu proprio" -, així arribaven els primers materials destinats a la reconstrucció del Santuari.

1989 . Arribava la llum elèctrica

1999. la construcció d’una canonada per a la conducció d’aigua corrent, van aconseguir fer arribar al Santuari als temps moderns.

2.008 .El dia 27 de desembre es va inaugurar la Hostatgeria del Santuari, on , s'han adequat nou habitacions destinades a tothom qui vulgui respirar la pau i el silenci "amb el cor obert". No té res a veure, però, amb una casa de turisme rural, tal com explica el pare Joan, sinó que es tracta d'un lloc "eucarístic, bíblic, un lloc per transmetre la pau de Déu".

2.011. Al desembre la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens delectàvem en la contemplació de la imatge de la mare de Déu del Lord, una talla policromada de 1’10 metres d’alçada, difícil de retratar.

No podia retratar el pati porxat de l’edifici de l’hostatgeria, ni aconseguia adquirir una bona fotografia de la imatge de la Mare de Déu, tampoc un exemplar dels seus Goigs. Em quedava clar però, que Maria vol continuar dalt d’aquesta mola pels segles dels segles, intercedint davant del seu fill, per aquestes terres, i per totes les manifestacions de vida que s’ho troben encara.