Country terapèutic

Em refereixo al mot del grec clàssic therapeutikós , que te un significat particularment bonic 'que es cuida d’ algú'.



El dissabte 19 els amics del Country Line Dance Sense Fronteres, arribaven fins a Castellar del Vallès, per fer una ballada a la Residencia coneguda popularment com “ L’hospital “ , com espectador em permeto qualificar-la d’èxit total, tot i reproduint-vos les paraules de l’Enric Bertomeu Fernández, promotor i ànima d’aquest col•lectiu :

la ballada a la residència d’avis de Castellar va ser molt entranyable, tots els avis gaudien dels nostres balls i fins i tot algunes avies es van atrevir a fer els seus passets amb nosaltres

Varem anar ... 50 membres del grup, i tots molt entregats als avis.



Els varem regalar 50 gorres de Pare Noel i van estar molt contents.

També varem homenatjar a dues avies de 100 i 106 anys regalant-les una xapa del grup.

Ens van obsequiar amb una felicitació nadalenca i amb uns carquinyolis i mistela.

L’Enric, modestament fa omissió de l’alegria immensa que aquesta ballada va portar als residents, als treballadors de la Residencia, i fins – com en el meu cas – als familiars que en varem gaudir a cor que vols.

En aquest – en puc donar fe - cas la ballada va exercir efectivament un clar efecte terapèutic.

Em complau deixar testimoni escric de l’agraïment als amics del Country Line Dance Sense Fronteres per aquesta meravellosa tasca que duent a terme.


(c) Antonio Mora Vergés

SANTA MARGARIDA DE MARTORELL

L'església romànica, de Santa Margarida,vora l’actual cementiri, és visible en la seva patètica ruïna des de l’autopista per la que circula amb total indiferència i/o desconeixement quasi tota Catalunya;

el destí tràgic de Santa Margarida, te alguna semblança amb el de Sant Quinti al terme veí de Castellbisbal.

Els governs no estan per recuperar – almenys a Catalunya – el patrimoni històric. Som un país de peatge. Per quan una Marató pel romànic ?

Algunes dades d’interès del lloc : Aquest temple fou seu de la parròquia del monestir de l'antic priorat benedictí de Sant Genís de Rocafort, situat a l'antic castell de Rocafort ; l’edifici del temple era de planta rectangular, sense absis destacat i aparell escairat. A la capçalera s'obre una finestreta de doble esqueixada amb un arquet decorat a l'intradós.

L’indret era habitat almenys des del segle IV. En època visigòtica, entre els segles V i VII s´hi va edificar una basílica paleocristiana. És sobre aquesta antiga església que es va construir, a finals del segle XII, l'obra romànica que ha arribat, molt malmesa, als nostres dies.

Des de 1967, any en què passà a mans del municipi, s'hi han anat fent diverses excavacions arqueològiques. Aquests treballs han permès localitzar i estudiar l’església de tradició paleocristiana, formada per una aula rectangular, amb una entrada lateral pel costat de migdia i una capçalera tripartida, amb la cambra central de ferradura. Cronològicament es pot situar al segle VI; a l'interior de l'església s'ha detectat la utilització de l'edifici primitiu en època preromànica i també la presència de sitges medievals; part de l'església fou utilitzada des del segle XVI fins al segle XVII com a cementiri.

Al Museu de l'Enrajolada es conserven tres capitells gòtics procedents d'aquesta església. L'edifici va ser afectat pel terratrèmol de 1448 i durant el segle XVI va restar abandonat.

No trobava en aquesta ocasió cap imatge del Josep Salvany i Blanch

Tenim més feina a fer per Martorell : dins al nucli urbà la Capella de l’antic Hospital de Martorell, prop del Pont del diable, en un carrer al que dona nom. També haurem d’anar a la muntanya de Rocafort, al capdamunt del torrent de Rosanes, allí es troben les restes del castell de Rosanes o del Peiret,obra interessant encara que avui molt destruïda i que pot ésser datada, en origen, als segles IX o X. A Rocafort es conserven, a més d'una torre circular i trossos de muralla, les restes de l'església romànica de Sant Genís, de la fi del segle XII o primeria del XIII, de planta rectangular i construïda amb bell aparell escairat; la volta és esfondrada. Al lloc hi ha vestigis més antics de l'església anterior.

Si teniu l’ocasió d’anticipar- vos a la nostra visita, sou pregats d’enviar-nos una crònica de la sortida i algunes imatges , que publicarem gustosament a www.coneixercatalunya.blogspot.com

Ah!, l’adreça e.mail és : guimera.mora@gmail.com

ELS PONTS DEL LLUÇANÈS

Havíem sortit de Sabadell a les 16,30, anàvem, El Feliu Añaños i Masllovet i la seva esposa, el Tomàs Irigaray López i l’Antonio Mora Vergés, deixàvem el nostre Vallès amb temperatures positives – tot i que baixes - , que s’anirien reduint a mesura que creuàvem la Plana de Vic, i assolien un màxim de -8 graus, quan deixàvem el vehicle aparcat davant de l’edifici del Consorci del Lluçanès, un cop recollida la Irene Tironi Laporte a Sant Bertomeu del Grau.

Ens portava fins aquest altiplà, un correu electrònic amb el següent text:

Assumpte: Acte Concurs Fotografia Lluçanès Territori Serè

Benvolguts, el proper divendres 18 de desembre de 2009 a les 19:00h al Consorci del Lluçanès ( Santa Creu de Jutglar ) celebrarem un acte de reconeixement als guanyadors del Concurs de Fotografia Lluçanès Territori Serè.

L'acte consistirà en un berenar fred amb l'assistència d'alguns membre de l'Àrea de Cultura del Consorci del Lluçanès, i s'obsequiarà a tots els guanyadors. També aprofitarem l'ocasió per presentar el calendari 2010 amb les fotos en qüestió.

Tots els guanyadors poden assistir a l'acte amb un acompanyant.

Preguem que confirmeu assistència

www.consorci.llucanes.cat

Recolliríem obsequi en aquesta ocasió el Feliu Añaños i Masllovet per l’esplèndida imatge tardoral del pont romànic de Sant Marti d’Albars,

i l’Antonio Mora Vergés, per l’anomena’t “ pont dels límits “; a Santa Maria de Merlès.

en el seu punt central conflueixen les comarques del Berguedà i d’Osona - fins que s’acordi la creació “política “ del Lluçanès - , i els bisbats de Vic i Urgell, substituït avui el segon pel de Solsona.

La majoria dels representants politics presents en l’acte de lliurament, eren joves, això conforta l’ànim, i dona tranquil•litat a tots els que ens estimem – justament per ser com és – aquest Territori Serè.

La tornada amb la màxima concentració en la conducció del vehicle, ens portarà en algun moment fins als 0 graus. Quan arribem al Vallès, la nit clara i estelada deixa caure la temperatura fins als -3 graus.

Feu-vos amb un calendari del Lluçanès.

© Antonio Mora Vergés

SANTA MARIA DE SALES. VILADECANS. BAIX LLOBREGAT

No trobava en aquesta ocasió fotos antigues de Santa Maria de Sales, en terme ara de Viladecans (grafia aglutinada de Vila de Cans); quan al topònim encara resta per esbrinar si – com sembla - prové del fet que s’hi criessin gossos de presa i caça.

Quan a dades històriques trobem :

Des del segle X el monestir de Sant Cugat posseïa al lloc de Sales un alou per donació comtal - on hi ha el cementiri actual, i l’església, que fou ermita i també santuari, de Santa Maria de Sales - , documentada el 1141.

A l’església hi havia donades el 1305, que feien vida eremítica.

Als segles XVI, XVII i XVIII tenim notícies que continuava havent-hi eremites a la Roqueta de Santa Maria de Sales.

De la parròquia de Sant Climent, d’on depenia en origen, el 1851 fou traslladada a la de Viladecans.

L’ermita conserva la nau, coberta amb volta de canó de tradició romànica, mentre que l’absis, poligonal, cobert amb volta nervada a la manera gòtica, sembla que hi fou afegit devers el 1585. L’altar barroc que hi havia va ser venut a la primeria de segle al secretari del bisbat de Barcelona.

Se’n ocupen ermitans fins el s. XlX, moment en el que es construeix el cementiri al costat de l’ermita i el mateix sepulturer se’n fa càrrec.

Sobta trobar-se una romànica totalment pintada de color blanc, fins quan com en aquesta ubicació, es pretén clarament integrar-la dins del conjunt del cementiri.

Després d’anys d’estar tancada a visites públiques el 27 de setembre de 2009 es comença a realitzar un itinerari per aquest emblemàtic edifici organitzat pel Departament de Patrimoni Local de l’Ajuntament de Viladecans.

Està en projecte la seva museïtzació.

Ah!, si teniu i/o trobeu fotografies antigues sou pregats de fer-les seguir a amora@moianes.net

© Antonio Mora Vergés

L’abraçada de l’os

Recordava haver-ho llegit; en el món dels esquimals del segle XX, potser només de la primera meitat d’aquella centúria, quan aquest poble encara vivia una existència nòmada per les immensitats gelades, comptant únicament amb trineus tirats per gossos, armats amb algun fusell, i sobretot – potser d’aquí els ve nom, oi ? – amb “armes blanques” , com ganivets, punyals, dagues ,....... es considerava “ normal “que els ferits greument , els malalts desdonats i/o els vells dèbils, quan es veien ossos blancs, s’acomiadessin del grup i els anessin a trobar. Ja pots amic lector imaginar-te l’escena, oi ?. L’os blanc quan els veia apropar-se intentava foragitar-los, grunyint i exhibint el seu gran cos, finalment davant la seva persistència, els acollia, oberts els seus forts braços, i els abraçava amb el el resultat previst i previsible ; una mort alhora que ràpida i simple, càlida i “ humana” !.

Avui en aquest racó d’occident els ossos son animals rars, i dels greument ferits, els malalts desdonats i/o els vells dèbils, se’n ocupen – quan existeixen – les anomenades “ Unitats de Cures Pal•liatives “ conegudes també com “ Clíniques del Dolor”. No s’acostumen els comiats del grup, i la mort ha deixat de ser ràpida , simple, càlida i sobretot “ humana” !.

Imagino que també en el mon gelat, el “ progrés “ amaga la mort darrera d’aquesta mena d’eufemismes. Altrament els ossos blancs , entre els efectes derivats de l’alteració climàtica, i la massiva presència de persones - amb la inevitable quota de deixalles no degradables - en el seu medi natural, ho tenen complicat, molt complicat per sobreviure, o en la fraseologia del darrer feixisme, el sistema ja no pot garantir la seva sostenibilitat.

Desconec – encara- la resposta de la eterna pregunta, Quo Vadis ?; tinc però clar, que la mort és el darrer acte de la vida, i que ens cal tornar a integrar-lo dins el cicle vital. Com a grup ens omplim de joia en ocasió d’un naixement, o fins un casament, i també com a grup ens hauríem de poder acomiadar dels greument ferits, els malalts desdonats i/o els vells dèbils, en quina companyia hem fet un tram - sovint el millor - del nostre camí, que també indefectiblement ens portarà fins a la mort.

© Antonio Mora Vergés

BERLUSCONI,... les barbes del veí

El Primer Ministre d’Itàlia és un expert en fer-se escàpol dels efectes de les normatives legals - lleis – a que estan subjectes tots els italians.

Dissortadament – per ell – però, les seves habilitats son insuficients per aconseguir el mateix èxit, quan es tracta de les lleus físiques; concretament la de la gravetat que va permetre que l’impactes a la carta un objecte llençat per Massimo Tartagliala , un italià fins ara desconegut, que s’ha convertit en ídol per a molts.

En la nostra parla – la catalana – trobem una munió de reflexions sobre les raons ultimes que explicarien l’agressió a Berlusconi, i les que anirem veien properament en la persona dels seus homònims per aquestes terres nostres. En síntesi, totes tenen una clara relació amb la dita «tal faràs, tal trobaràs».

- "qui sembra la misèria recull la ràbia"
- el que sembra roín llavor, cull roín gra
- el que sembraràs, allò colliràs
- qui bé sembra, bé cull
- qui sembra cards cull espines
- qui sembra espines, descalç no vagi
- qui sembra espines, punxes recull
- qui sembra llamps, recull tempestes
- qui sembra mala llavor, no llogarà collidor
- qui sembra odis, recull venjances
- qui sembra vents, recull tempestes

Els refranys sobre el fet de sembrar una cosa i recollir-ne una altra relacionada a allò sembrat, amb el sentit que qui fa una cosa mal feta no en pot esperar res de bo són molt recurrents.

Avui la saviesa popular està bandejada, i per arreu floreixen – amb noms i cognoms locals - més i més Silvio’s Berlusconi; els nostres se’n surten també exitosament en els seus enfrontaments amb la justícia; aquí com allà però, tenen en contra la llei de la gravetat, la llei del pèndul, i fins una llei general de l’Univers a la que el savi Murphy va donar nom.

Temps al temps.

El record de la capella de Sant Jaume de Castellví de Rosanes

Josep Salvany i Blanch, recolliria les darreres imatges d’aquesta capella, integrada avui dins l’anomena’t Mas de Sant Jaume. Explica la Montserrat Pagès i Paretas, que no li ha estat possible visitar les restes, ja que els actuals propietaris ho impedeixen. Ara, quan –segons diuen- vivim en un estat democràtic, aquesta mena de conductes han de rebre – a banda del rebuig social, que el tenen – la sanció des poders públics. Us recomano el llibre Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat de l’autora esmentada.

D’aquesta capella possiblement votiva – Sant Jaume ha estat adjectivat durant molts i molts anys com “matamoros” - , us en fem un breu tastet informatiu :
La capella, documentada el 1288 i el 1292, fou construïda en un coll, entre Montgai i el turó que ocupa el castell de Sant Jaume; la relació entre la Capella i la derrota dels almoràvits en l'escomesa del 1108, té una clara relació que confirma el caràcter votiu a que ens referíem en e paràgraf anterior.

Segons les cròniques estava formada per una sola nau, capçada per un absis semicircular, amb arcuacions llombardes entre lesenes com a decoració exterior. Segons Eduard Junyent, la carreuada de l'estructura de la nau assenyala una modalitat ja avançada dins el primer art romànic, com una prolongació de les maneres llombardes.


Va ser cremada el 1936 i aleshores es perdé la imatge de Sant Jaume, policromada i de tradició romànica, que s'hi conservava.

Sou pregats – com ho va fer la Montserrat Pagès i Paretas – d’intentar accedir a les restes d’aquesta Capella, i com ella de fer saber per arreu – si el cas es dona – que no us han deixat accedir al que originàriament era patrimoni de tothom, i ho serà per sempre, malgrat les absurdes desamortitzacions espanyoles.

Les fotografies del Josep Salvany Blanch ens permeten fer un recorregut per la crònica social i cultural de la Catalunya de principis del segle XX.

Esglésies, monestirs, creus de terme, esports de muntanya, paisatges, fonts, retrats de la gent del carrer i dels amics i familiars, són alguns dels temes d’aquesta col•lecció d’imatges.

El Fons Salvany, dipositat a la Biblioteca de Catalunya, conté aproximadament 10.000 imatges en clixés positius i negatius en placa estereoscòpica de vidre en format 6 x 13 cm. Aquestes plaques fotogràfiques es conserven en les seves capses originals i cada una d’elles té un número identificador. Tot i que la majoria de fotografies estan realitzades pel propi Salvany podem trobar algunes d’altres membres del Centre Excursionista de Catalunya. L’abast cronològic de la col•lecció es situa entre 1911 i 1926. A aquest fons de plaques s’afegeixen sis carnets de visita i dues agendes manuscrites que permeten identificar cada clixé, aportant la descripció o títol de les imatges així com altre informació tècnica.

Sortosament – tot i que de forma escadussera – Catalunya episòdicament dona grans persones com el Josep Salvany Blanch.