FREIXE D’ANOIA. PIERA

Venia de Fortesa, i un cop superada la petita població de Sant Jaume Sesoliveres, estava atent a les indicacions que apareixen a l’esquerra en el sentit de la marxa, cercava Freixe, indret que apareix documentat l'any 995 en una carta de repoblament del vescomte de Barcelona Guitard, en la qual es cedien unes terres, amb el compromís de conrear-les i d'aixecar una torre defensiva. Entrava per un camí de terra i deixava el vehicle aparcat a l’envistes del petit turó on s’aixeca l’església de Sant Nicolau; mentre pujava pèl estret corriol delimitat per uns filferros rovellats, se’m feia evident que la capella va ésser edificada a partir d'una de les torres de la minúscula fortalesa قلعة existent l’any 1084 ; que malgrat ser-ne independent , estava dins del terme del castell de Fontanet.

Les restes del castell corresponen a una torre circular d’uns 5,4 metres de diàmetre extern que avui assoleix uns 6,5 metres d’alçada. Ara, de manera forçada, forma part del temple, construït posteriorment. Bastida amb còdols irregulars, ni tan sols desbastats, amb altres carreus de pedra tosca, apareixen també nombrosos tascons i peces de ceràmica. Hom suposa que la torre data del segle XI.

Quan al topònim fa referència a l’arbre d’aquest nom, que devia ser molt abundós a les vores de l’Anoia, el freixe és un gran consumidor d'aigua, solsamènt pot prosperar si té humitat suficient doncs els plançons tenen unes arrels poc profundes, i per tant es necessari que disposin d'humitat superficial al sol. La manca de cabal de l’Anoia esdevé avui factor crític per la seva regeneració.

Al segle XII el castell va ser donat a Santa Maria de Solsona.

Durant tot el segle XIII es van produir diversos litigis entre els castlans de Freixe i el paborde de Solsona, que van acabar el 1283 quan Ponç de Vilaró, paborde de Solsona, va comprar a Simó de Freixe els drets sobre la fortalesa.

Al 1260 l'església de Sant Nicolau apareix com a sufragània de Piera, i ho serà entre els segles XV i XVI; fins a la creació de la parròquia de Sant Jaume Sesoliveres, més propera.

El 1386, l’Infant Joan I vengué a Berenguer de Tous la jurisdicció del castell de Freixe i altres castells.

El 1413, trobem de nou un plet pel delme entre l’església de Solsona i el rector de Piera.

El segle XVII pertanyia al cavaller Luis de Foixà

La capella, d'una nau, és de planta rectangular, amb absis i un arc ogival o d'ametlla en la paret nord, formant una petita ampliació, possiblement pertanyent a una capella interior, ter dintre de l'arc ogival surten unes escales que portaven a l'antic cor, avui desaparegut.

La porta és d'arc de mig punt, adovellada i orientada a ponent, a sobre de la qual hi ha una finestra de creu grega.

El campanar és de cadireta d'un ull, refet a primers de segle.

Actualment és propietat de la família Capell, que l'any 1967 van dur a terme la restauració del castell i l'església, deixant-la apte per al culte.

Sota la denominació Masia Freixe, d’ençà de 1987, Mas Capell va començar a elaborar els seus propis vins i caves, mitjançant la pràctica d’una agricultura totalment ecològica, que ha estat certificada des dels Organismes Oficials de control des de 1996.

EL PONT DEL MOLINET, I ALTRES MERAVELLES DEL TERME D’ALCOVER

L’Enric Sánchez-Cid ens envia una crònica relativa al terme d’Alcover , en la que ens descriu una bona part del seu interessant patrimoni històric.

En relació al topònim que atès el prefix Al – tothom considera d’origen àrab hi ha diversitat d’opinions :

- d’al-kover ‘cap de tribu’ i també ‘lloc emmurallat’.
- d'una forma mossaràbiga *al-qubbáyr, ‘el pesador’, composta de l'aràb.qubba, ‘balança o romana’ («statera» ap. Martí Voc.) i el suf. llat. -arĭu.

Sortint del poble d’Alcover, en direcció a Vilallonga, queda a mà esquerra el Pont medieval del Molinet o dels Moros que, s’hi accedeix per un camí estret. També s’hi arriba pel camí dels Quins el qual mena fins el Rourell. És de pas de ferradura i creua el riu Glorieta.

Té una longitud de 3,60 m. i una llum de 2,10 m. L’arc és de mig punt rebaixat amb dovelles a l’imposta. La sola empedrada i unes baixes baranes.

L’Ajuntament d’Alcover ha recuperat l’espai d’interès arqueològic del Pont dels Moros i condicionament del tram del camí veïnal del Rourell – Alcover. Tal actuació s’emmarca dins el conjunt de treballs realitzats en els últims anys en les àrees del voltant del riu Glorieta com les realitzades per a l’adequació de la Font fresca.

A prop del pont encara hi ha les restes d’una instal•lació molinera anomenada el Molinet de Batistó. Aquest mai va ser un molí paperer, només s’hi va moldre farina i gra. Sota el Pont dels Moros també hi ha un conjunt de balmes conegudes com les coves de Molinet.

A la Vall del riu Glorieta hi havia els següents molins:

- 1. Molins Nous, situats al camí vell de Mont-ral al niu de l’Àliga en direcció al mas de Xarrumba i el de l’Estamanyer.

- 2. Molins de Tarrés, situats al mas de Forès. Construccions, esglaonades a la riba esquerra del Glorieta, en la confluència de la vall de l’Albiol i la del Glorieta.

- 3. Molins de Coll, Favot o Piori, al Mas de la Cuca.

- 4. Molins dels Capellans. Agrupament d’antics molins paperers situats sota l’Ermita del Remei i per això també s’anomenen molins del Remei.

- 5. Molí Nou o de Güell. Edifici datat al darrer quart del segle XVIII i manat construir pel doctor en medicina Pere Güell.

- 6. Molí Vell.

L’Ajuntament els ha inclòs en el catàleg de Bens protegits :
http://www.alcover.cat/ftp/urbanisme/POUM/BensCulturals/molins/Mo01_09.pdf

Se’ls esmenta també en l’excel•lent treball del Salvador Palau Rafecas :
http://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/12_palau_0.PDF

Es fama que dins del terme d’Alcover hi havia moltes barraques de pedra en sec. Algunes d’elles han desaparegut per abandonament o al ser enderrocades. No obstant això, encara en resten un bon nombre. Les partides on se’n troben més són: la Cabana, els Quins, el Sol de l’Horta i la Burquera.

Les barraques de pedra seca són edificacions agrícoles caracteritzades per ser calentes a l'hivern i fresques a l'estiu i s'hi guardaven les eines, el bestiar i ocasionalment servia d'habitatge durant el temps de collita. En la seva construcció no s’utilitzava pas cap mena de material conglomerat, com ara la calç o el ciment, només pedra.

CAN RODÓ I LA CAPELLA DE SANT FRANCESC A SANT FELIU DE CODINES

M`aturava a retratar la magnifica casa assenyalada de números 2 i 4 a l’avinguda de Catalunya de Sant Feliu de Codines, al Vallès Oriental.

L’edifici fou aixecat a principis del segle XX, pertanyia a la branca noble de la família Déu, una de les famílies més influents a Sant Feliu durant molts segles.
http://www.santfeliudecodines.cat/pdf/historia.pdf

He vist escrit aquest cognom amb i sense accent; al diccionari de l’ Institut d’estudis Catalans trobava :

2. DEU f.
Font natural; corrent d'aigua subterrània.
| Llinatge existent a l'Empordà, Girona, Barcelona, Vallès, Penedès, Tarragona, Reus, etcètera; afegiré Sant Feliu de Codines de forma expressa.

DÉU m.: cast. dios.
I. Ésser sobrehumà al qual s'atribueix una acció damunt el món o una part del món i al qual és degut el culte dels homes.

S’atorgava al segle XVIII un escut d’armes a Don José Deu y Montagut, natural de Sant Feliu de Codines :
Catalán. Partido: 1º, de gules, un castillo de plata, abierto y aclarado y mazonado de sable, en la almena central, cargada de una D, sobre el homenaje, una águila de oro; 2º, de azur, un monte flordelisado, superado de una corona antigua, también de oro. “Escudo concedido a Don José Deu y Montagut, natural de Sant Feliu de Codines, en Cataluña por el Rey D. Fernando 6º en Aranjuez a 5 de julio de 1757. Privilegium Audientiae”. [P. MR. RIGALT, MS].
http://www.armoria.info/libro_de_armoria/DEU.html

L'any 1749 la família de Can Déu Ric va fer construir una capella al costat del casal, és la capella de Sant Francesc que encara es conserva.

La casa es coneix avui com Can Rodó, d’aquesta nissaga era Laureano López Rodó, polític , jurista , catedràtic i advocat l ( Barcelona , 18 novembre de 1920 - † Madrid , 11 març de 2000 ), que fou ministre durant el règim franquista, i responsable dels Plans de Desenvolupament Econòmic i Social, que possibilitarien l’accés dels espanyols a la modernitat; la gent gran de Sant Feliu de Codines, recorden que sentia veritable passió per la Vila.

Llegia de la descripció tècnica de l’edifici : Edifici entre mitgeres enrederint la línea de la façana de la resta del carrer. Compost de planta baixa i dos pisos i de coberta plana limitada per una balustrada que inclou un frontó que porta incorporat un rellotge; el conjunt de la composició es complexa, doncs apareixen tres cossos: el central sobresurt de la resta i és de composició plana i simètrica, el del costat sud d'igual tractament que el central i el del costat nord que està edificat en dues fases de tractament formals diferents perjudicant la composició clàssica de la plaça.

No trobava ningú per demanar-li que em permetés accedir a l’interior de la capella de Sant Francesc.

Fa mal de cor l’estol de fils que pengen pel davant de la casa. I això malgrat ser aquest un mal costum dissortadament molt estès per arreu.

El CASTELL DE LES ABELLES. PIERA.

S’han produït de segur grans canvis pèl que fa a la vegetació en aquestes terres que pertanyen avui a la comarca de l'Anoia ; hom espera sentir encara els eixams anant d’un rusc a l’altre, com devia succeir en l’ època que els romans, van batejar el lloc com a Castrum Apiaria, que deriva del llatí apiarium, el rusc on s’allotgen les abelles. Hem de suposar una magnitud quasi excepcional a l’explotació apicultora que va donar lloc a dos apiaris: el major, que ha donat nom al poble de Piera i al seu castell, i el minor, que era al poble veí de Pierola.

Volia recollir imatges del castell de Piera – dit també de Jaime I - que s’esmenta ja en documents de l’any 955, se l’anomena aleshores però, castell de Fontanet. En aquells temps pertanyia a Sant Cugat del Vallès i, a partir del 1010, va passar a mans del vescomtat de Barcelona.

Hi ha una tradició molt antiga i arrelada al lloc que explica que quan el monarca Jaime I, va tornar de la conquesta de Mallorca, el 1230, es va arribar fins al seu casal a Piera per complir un vot que havia promès: pujar de genolls la costa de Maria Lleopart fins al temple parroquial i venerar el Sant Crist de l’Hospital.

El castell no sortí mai de mans de la monarquia – això explica que no fos enderrocat al segle XVIII, com la major part de castells ‘catalans’ - ; no succeirà el mateix amb la Vila de Piera que passarà al segle XIV als Cardona, que la compraran per 12.000 florins al comte d’Urgell, Jaume II. Al segle XV, la família Trastàmara , d’origen castellà la vendrà novament , ara per 9.000 florins al monestir de Pedralbes. La davallada del preu és del tot explicita pèl que fa a la situació econòmica d’aquella època.

En arribar l'hora de la desamortització, el 1832, el castell de Piera es convertí en propietat de Ventura o Bonaventura de Viala i Aguilera, baró d'Almenar i notari de Tàrrega. El seu besnét, Ramon de Viala i Ayguavives, baró d'Almenar, el 1916 en feu reconstruir la torre, i refer la muralla de tancament.

Avui pertany a la família Oliveras Sastre-Marqués.

El rètol CASTELL PRIVAT a la dreta de la porta, no s’ha d’entendre en el sentit "Défense d'entrer!"; en el recinte s’hi duen a terme Bodes, Banquets, Reunions i presentacions d’empresa, com podeu veure en aquest enllaç : http://www.castelldepiera.es/cat/his.html

EL SANTÍSSIM NOM DE JESÚS DE LES ERES DE GUARDIOLANS

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, s’aturaven a la casa de les Eres de Guardiolans dedicada avui al turisme rural. A la seva pàgina web http://www.leseres.com/ trobem :

Aquesta gran masia de 400 metres quadrats cada planta, segueix la tipologia de les grans cases de pagès de muntanya, amb nombrosos edificis annexes , així com amb capella pròpia.

Gràcies als nombrosos pergamins conservats a través de moltes generacions reconstruïm la seva història des del segle XI fins avui.

Tot i que hi ha indicis probables del seu origen romà, el que es pot assegurar és que al segle XI ja existia les Eres de Guardiolans, tal com consta en documents de l'època. Depenia llavors de la baronia de la Portella i dels senyors del proper Castell de Roset, a l'antiga parròquia de Santa Magdalena de Guardiolans.

Sense ser una gran casa de pagès a l'estil de les cases feudals medievals, al llarg d'aquesta època, va anar creixent en extensió de terra i en grandària de l'edificació en si, únicament gràcies al treball agrícola, ramader i forestal dels seus amos, fins a esdevenir una masia important.

Coincidint amb una època de puixança econòmica en el sector agrícola, en els segles XVII-XVIII, es va restaurar tot l'edifici i annexos, tenint ja llavors més o menys la mateixa estructura que podem observar avui.

En aquesta mateixa època es va reformar la capella familiar, d'època barroca (1637), advocada al Santíssim Nom de Jesús, construint un destacat altar barroc amb pintures del mestre Viladomat que va romandre intacte fins a la Guerra Civil (1936-1939), durant la qual es va destruir per complet, així com les seves extraordinàries campanes d'aliatge de platí, a les quals s'atribuïen poders miraculosos.

La família, amb el cognom Heres, que encara al segle XIV ostentaven, es va ajuntar al XVI amb els Comelles i al XIX amb els Anglerill, els actuals propietaris.

Des de temps antics, han vingut a les Eres persones sensibles a la bellesa i pau de l'entorn i ens han deixat constància del seu llegat. Escriptors, pintors, artistes, alguns amb noms il • lustres.

Avui volem continuar oferint aquest lloc a qualsevol persona que necessiti uns dies de parèntesi en l'atrafegat ritme de vida actual.

El topònim derivat clarament del germànic wardja ‘ guardià- torre de guaita’, en l’accepció Guardiolans podria fer referència als primers pobladors d’aquest indret, ja perquè exercissin aquesta activitat defensiva, ja perquè fossin originaris d’alguna població així anomenada ,com Guardiola per exemple.

Erròniament s’identifica en algunes ocasions com Santa Magdalena de Guardiolans o Gardilans, que es localitza escassament a un quilòmetre de la casa de les Eres de Guardiolans en un estat força precari .

SANT ROMÀ D’ARANYONET. GOMBRÈN. EL RIPOLLÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, ens expliquen la seva visita al lloc d’Aranyonet - en els límits del Ripollès i el Berguedà sobirà, i a la seva església dedicada a Sant Romà.

Per arribar-hi – en el nostre cas ho fèiem per la carretera que mena de la Pobla de Lillet a Gombrèn- , quan s’arriba al coll de Merolla, pràcticament a mig camí i on hi ha el refugi del mateix nom, en el mateix viratge surt una pista de terra senyalitzada amb el nom d’Aranyonet. La pista no és dolenta però si bastant sotragada. I un bot si i l’altre també ens porta fins a coll d’Arç on un cartell ens comunica les diferents possibilitats a seguir. La de la dreta és l’adient a continuar i que també ens portaria a la Pobla de Lillet. Poc després s’arriba al coll de Bac del Portell on vam deixar el cotxe i vam davallar per una pista de terra i fang mal marcada pels cotxes i on no vam voler provar la resistència del nostre. La pista anterior cimentada continua fins una casa de pagès ben cuidada on una munió de gossos ens va saludar lladrant frenèticament.

Vam caminar per la pista o camí senyalat en certs trams amb senyals grogues. Seguirem fent esses les diferents feixes dels camps fins ser davant de l’església i poble d’Aranyonet.

Només les vaques ens miraven, com a senyals de vida, mentre pastaven sense fer excessiu cas de la nostra arribada. Com sóc un enamorat de la natura no vull estendrem en el paisatge de la vall que s’allarga fins a veure’s la Pobla de Lillet al fons.

Aranyonet: Llogaret (1090 metres d’altitud ) del municipi de Gombrèn ( Ripollès), situat al vessant septentrional dels rasos de Tubau, a l’esquerra del riu Arija, al límit amb els termes municipals de la Pobla de Lillet i Sant Jaume de Frontanyà.

Aranyonet: Segons Diccionari Alcover- Moll. ETIM. Derivat d’aranyó amb el sufix –et (=llatí – ètum), “lloc d’aranyoners”. En un document de l’any 1022 surt escrit Aranionedo, i a un de l’any 982 apareix com Araionedo (Alsius Nomencl. 238).

Sant Romà és un màrtir cristià al qual segons conta la tradició li van tallar la llengua i fou estrangulat amb una corda.

L’església de Sant Romà com hem dit anteriorment es esmentada a l’any 982. El seu origen és romànic però molt modificada de la seva forma original. És de planta rectangular amb volta de canó, a l’esquerre, a la part de l’atri té una petita capella, a diferent nivell i en la zona del presbiteri es troba la sagristia i per la part de ponent es adossada a la rectoria amb la qual es comuniquen. La rectoria és un gran casal amb galeries cobertes orientades a la solana. Tot està molt malmenat. La façana de l’església, la sagristia i la capella lateral van ser construïdes a finals del segle XIX. Damunt de la façana hi ha una torre campanar de doble cadireta.

L’edifici eclesial, romànic del segle XII, tenia un absis cap a llevant, i un atri obert a migdia que varen ser suprimits. L’absis s’enderrocà per construir la façana actual. L’església és tancada i sense culte.

I ara la sorpresa al repassar arxius. Al Museu Episcopal de Vic es guarda un Crist en majestat i a l’ABEV sis llibres provinents d’aquesta ruïnosa església rural.

Les vaques amb la seva tranquil•la mirada van observar com marxàvem mentre remugaven en pau en les restes dels edificis d’un Aranyonet viu en altres temps i reposant ara en el silenci.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

MASIA CAN RIERA DE SENTMENAT

M’arribava fins la masia d’aquest nom, situada dins al terme de Sentmenat al Vallès Occidental ; les dades – minses, cal a dir-ho- expliquen que està documentada des del segle XII

Els actual propietaris cognominats Riera, tenen una vinculació amb la casa que data del segle XX.

Al diccionari de l’ Institut d’estudis Catalans trobava :

RIERA f.

Corrent d'aigua menys important que un riu, perquè sol portar aigua només en temps de pluges, però que és més important que un torrent; cast. río. Anant... per lo carrer avall... e per la riera de Sent Johan, doc. a. 1390 (Ardits, i, 7). També Mallorca | la lur riera | tota ribera | los derrocà, Spill 7645. Al fons remoreja la riera,Massó Croq.

Escudo de los Riera, según el manuscrito de J. R. Vila.

Riera: llinatge existent a Celrà, Osor, Mollet d'Empordà, Caldes de Montbui, Mataró, Igualada, Barcelona, Valls, Vilallonga, Anglesola, Artesa de Segre, Tàrrega, Alacant, Gata, Muro, Vall d'Evo, Vall de Laguar, Mallorca, Menorca, Eivissa... afegeixo Sentmenat, i podria fer-ho de totes i cadascuna de les poblacions de Catalunya.

Voldria saber dades de la història d’aquesta casa, que és avui, més que un restaurant un lloc ad-hoc per a celebracions, congressos i reunions.

http://www.turismevallesoccidental.org/perfil/ctvoc/recursos/recursos/can_riera.pdf

Sou pregats d’enviar la vostra informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Rebia un e.mail de l’Ajuntament de Sentmenat, en el que la Maria Guàrdia i Estrada, Tècnica de l'Arxiu, en relació a la masia de Can Riera em facilitava la següent informació :

És un edifici de dues plantes amb la coberta paral•lela a la façana principal que és orientada a migdia. Presenta moltes modificacions i ampliacions que han desfigurat l'estat primari.

Conserva el pati tancat i l'era a un lateral de l'edifici.

Dades Històriques: És documentat al segle XIII com mas Saragossa i canvià de nom al segle XV per l'actual de Riera.

Molt reformada durant els segles XVIII i XIX. Formava part de l'alou dels Hospitalers.

Context: Aïllada entre camps de conreu.

M’ofereix altrament la possibilitat de consultar algunes fonts escrites, que bàsicament des del segle XVIII parlen de la masia.

Deixo constància de l’agraïment per part de coneixercatalunya.blogspot.com , i del meu propi per la gentil col•laboració de l’Ajuntament de Sentmenat, i de la Maria Guàrdia i Estrada, Tècnica de l'Arxiu.